dijous, 30 d’octubre del 2008

Camino

'¿Quieres que rece para que tú también te mueras?' és la frase amb què, acompanyada de la imatge de la nena moribunda protagonista, es publicita aquesta pel·lícula. No es pot negar que el que s'anuncia no sigui un fidel reflexe de les fortes emocions que obtindrem amb el seu visionat. Una pel·lícula que no va amb mitges tintes, una crítica ferotge i radical a la fe catòlica en general i a l'Opus Dei en particular, un truculent melodrama que no dubta en jugar totes les cartes de la baralla, fins i tot les més tramposes, per aconseguir que l'espectador s'emocioni i s'indigni. Els creadors de la pel·lícula prenen com a punt de partida una trista història real i la transformen en un festival de sentiments, en una festa massoquista de la que els participants som els soferts espectadors i de la que no en sortirem indiferents.

La història és la d'una nena malalta de càncer i de com part del seu entorn, començant per la seva mare, converteix el seu patiment en una oportunitat per exaltar la fe catòlica.

Fins a quin punt és lícit fer del patiment d'una família un espectacle? No entraré en la qüestió de si la història és fidel als fets reals. Segons el director la pel·lícula és completament objectiva. Segons la família de la nena, es tragiversen de forma cruel els fets. Deixant de banda aquesta discussió i detenint-nos en el que coneixem segur, la pel·lícula en sí, em faig una sèrie de preguntes: no invalida la forma emprada el contingut del què se'ns vol explicar? El director Javier Fesser està indignat amb l'Opus Dei i per a fer-nos-ho saber fa del patiment un espectacle. Probablement desconegui el significat de conceptes com subtilesa o delicadesa, que sense dubte el tema tractat mereixia. No es tracta d'estalviar a l'espectador les parts dures de la història, sinó de no recrear-s'hi. En aquest sentit el film està ple d'escenes redundants i explicatives. És necessària la inclusió de nombrosos passatges onírics per remarcar-nos que la nena protagonista rebosa de vida i que la fe de la seva mare no fa més que reprimir-la? O tan sols s'han afegit per mostrar-nos l'habilitat visual i creadora del director, que ja coneixíem per una altra banda? És necessari convertir el personatge de la pobre mare en una espècie de bruixa maligna? És que potser no és suficient amb posar el dit a la llaga en certs temes, sinó que cal introduir-hi la mà sencera i remenar fins a reventar la ferida?

La pel·lícula té bona factura, està ben interpretada, té inventiva i per moments funciona força bé en la part dramàtica, però per desgràcia es perd en el camí de l'excés. Em pregunto si aquesta és una pel·lícula valenta com pretén o en realitat és un acte de covardia. Javier Fesser probablement sentia que haver filmat La Gran Aventura de Mortadelo y Filemón no el convertia en un director important i, per aconseguir-ho, què millor que el recurs d'una història amb nena malalta i una crítica a un blanc fàcil com l'Opus Dei?. Si Amenábar va fer Mar Adentro, per què no podia fer ell Camino? Per desgràcia sembla que no confiava prou en l'essència de la història i ha volgut ornamentar-la emprant tots els recursos al seu abast per intentar que funcionés, donant com a resultat una pel·lícula massa llarga i excessiva en els aspectes esmentats.

5/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt1206285/

divendres, 3 d’octubre del 2008

Tropic Thunder

El nou film de Ben Stiller com a director i actor és una sàtira del món de Hollywood i de les pel·lícules bèl·liques, que acaba funcionant més com a mostra d'acció destructiva i hipervitaminada que com a successió de gags humorístics, ja que aquests no acaben de resultar especialment graciosos, per ser de traç gruixut i poc imaginatius. No espereu per tant riure com ho farieu en pel·lícules aparentment tontes però més divertides com Hot Shots, a menys que us vagi la sal grossa i gaudiu de l'excés de sang i brutícia com a desencadenants de l'humor. Això sí, la crítica que fa del món cinematogràfic és demolidora, ni que sigui per la seva falta de sutilesa.

És una pel·lícula sorollosa i lletja, com a bon film del Vietnam direu. Sí, és veritat. I també, està rodada amb una ració generosa d'energia i acaba éssent entretinguda si no ens fa res entrar dins el joc de la violència i l'excés, i si ens resulta graciós veure un desfassat i calb Tom Cruise ballant posseït o altres actors com Jack Black o el mateix Ben Stiller en papers que segurament no devien fer gaire gràcia a les seves mares, tot i que ja deuen estar curades d'espants. Robert Downey Jr., Nick Nolte i Matthew McConaughey també s'afegeixen a la festa, el més curiós és que no desentonen gaire. Tot plegat s'han vist paròdies més dolentes i la veritat és que s'acaba fent simpàtica ni que sigui pel fet xocant que Hollywood sigui capaç de produir pel·lícules que parlin tan malament del seu propi món.

5/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0942385/

WALL·E

Com a nova mostra de la gran quantitat de talent i entusiasme amb la que compten a la factoria Pixar, aquí tenim la seva nova pel·lícula. Aquest cop el protagonista és el robot WALL·E, amb certes reminiscències del Número 5 de Cortocircuito o del mateix E.T, però també amb un fort grau de personalitat pròpia.

L'aventura d'aquest petit robot destinat des de fa 700 anys a netejar el sòl terrestre en sol·litud quan de sobte la seva rutina es veu trasbalsada per l'arribada d'una misteriosa nau, en realitat són dues històries, una d'amor entre robots i l'altra de pura ciència-ficció, de l'estil 'salvem la terra'. La d'amor és senzilla, tendre i emotiva. La sol·litud eterna del robot de sobte es veu trencada per l'arribada d'un altre ésser meravellós, una robot anomenada EVE, que li canviarà la vida i de la qual s'enamora. Degut a això WALL·E ajudarà EVE en la seva missió, donant pas a la història de ciència-ficció, que és una nova demostració de força bruta en qüestió d'animació i disseny de Pixar. Aquesta gent maneguen la conjunció de tecnologia i art de forma aclaparadora, i el resultat torna a ser excepcional. I van ja moltes pel·lícules des del primer Toy Story...

Personalment crec que el sostre cinematogràfic de Pixar el van assolir en l'anterior pel·lícula, Ratatouille. Això no obstant, ja és qüestió de gustos i només queda celebrar cada any una nova mostra sublim de cinema d'animació. La que tenim aquí és una pel·lícula pràcticament muda i m'atreviria a dir que menys comercial del que estem acostumats, ja que opta per un estil en certs moments més poètic que no pas humorístic, tot i que ambdues característiques hi són presents i es donen de la mà de forma magistral. El director Andrew Stanton (Buscando a Nemo) és un gran narrador i això es nota en cada pla i en cada gest, comptant amb una bona història explicada amb amor pel detall.

Com a punt estrany i discutible faria notar l'elecció de mostrar els éssers humans en forma d'actors reals i també en forma de personatges animats, perjudica al meu parer la coherència visual de la proposta. Destacaria com a detall, en canvi, l'imaginatiu disseny d'efectes sonors (aquella veu del robot protagonista) i la sempre original i encertada música de Thomas Newman, que arrodoneix el virtuosisme audiovisual general del que gaudeix el film.

8/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0910970/