Torna un any més Woody Allen. El ritme que porta aquest home fent pel·lícules des de fa 40 anys és digne d'admiració, pràcticament a una pel·lícula per any. No ho seria per suposat si el nivell de qualitat que manté no fos el que és. La nova proposta està rodada a Barcelona amb financiació espanyola, i està protagonitzada per Rebecca Hall, la seva ja habitual Scarlett Johansson i els actors espanyols Javier Bardem i Penélope Cruz. Allen només escriu i dirigeix.
La pel·lícula ens parla de dues turistes americanes de personalitats oposades passant un temps de viatge per Barcelona, de com ambdues coneixen a un pintor espanyol (Javier Bardem) i la seva ex-dona, així com de les relacions turbulentes que es donaran entre ells.
El millor de les pel·lícules de Woody Allen, al menys en el meu cas, és la satisfacció que un experimenta de veure com cada any un cop més la cita anual compleix amb el que espero. I què espero?, preguntareu encuriosits. Doncs pel·lícules que no donen la impressió de tenir grans pretensions, guions àgils i amb bones idees, interpretacions riques i naturals, humor agraït en alguns casos, dramatisme punyent en altres, o una bona mescla d'ambdues característiques com és el cas que se'ns presenta. Sempre tractant les relacions humanes, és clar. No sé si és aquesta la recepta exacta d'una pel·lícula Woody Allen, però s'hi deu assemblar. I és una recepta que potser no a tothom agrada, però que jo degusto cada any sense esforç i amb plaer.
Podríem parlar de la suposada decadència de Woody Allen, però no ho faré perquè és un invent de periodistes enfadats exactament no sé amb què, ja que des de posem el cas Acordes y Desacuerdos fins a El Sueño de Cassandra trobem pel·lícules que van des de l'esplèndid fins a molt per sobre de la mitja. En la que ens avui ens ocupa, Barcelona llueix, els actors, especialment els espanyols (quina gran actriu és Penélope Cruz), estan esplèndids, els canvis idiomàtics (imprescindible la versió original) fan gràcia i tot funciona com ha de funcionar. No s'ha de demanar més. I tampoc menys.
7/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0497465/
dissabte, 20 de setembre del 2008
divendres, 12 de setembre del 2008
Che, el Argentino
La nova pel·lícula de Steven Soderbergh és la primera de les dues que ha rodat sobre la figura del popular revolucionari. Aquesta primera en concret ens descriu la vida i accions del personatge durant la seva participació en els fets que van permetre a Cuba la revolució castrista a la dècada dels anys 50, així com les seves participacions polítiques en les assemblees de la ONU uns anys després.
No és intenció de la pel·lícula jutjar el personatge, sinó més aviat mostrar de forma gairebé documental quines foren les seves accions durant aquell període i en base a quines idees actuava. El personatge ens és humanitzat a través de la suau però determinada interpretació de Benicio del Toro, que ens mostra un Che just i de principis molt interioritzats.
Al final el resultat de la pel·lícula no és ni despreciable ni especialment destacable. És una obra ben realitzada, però potser massa episòdica i força plana en la part emocional. És impoluta dramàticament i està ben interpretada, però no ens arriba a transmetre la passió de la que de ben segur participava el Che en la seva vida.
5/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0892255/
No és intenció de la pel·lícula jutjar el personatge, sinó més aviat mostrar de forma gairebé documental quines foren les seves accions durant aquell període i en base a quines idees actuava. El personatge ens és humanitzat a través de la suau però determinada interpretació de Benicio del Toro, que ens mostra un Che just i de principis molt interioritzats.
Al final el resultat de la pel·lícula no és ni despreciable ni especialment destacable. És una obra ben realitzada, però potser massa episòdica i força plana en la part emocional. És impoluta dramàticament i està ben interpretada, però no ens arriba a transmetre la passió de la que de ben segur participava el Che en la seva vida.
5/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0892255/
El Caballero Oscuro
Per fi la tan esperada nova entrega de la sèrie Batman ha arribat a les nostres pantalles. Precedida per un èxit aclaparador als cinemes d'Estats Units, on està batent tot tipus de récords, ja l'hem poguda veure als nostres cinemes. Recordem que es tracta de la segona entrega de Batman Begins, pel·lícula que va suposar un canvi de registre important en la sèrie del cavaller emmascarat cap a terrenys més foscos i realistes, de la mà de Cristopher Nolan, director de les excel·lents Memento o El Truco Final.
En el cas que ens ocupa, s'ha accentuat encara més el to verídic, i tal com va assenyalar el seu director, des d'un punt de vista visual i argumental beu més d'una pel·lícula com Heat que no pas de la fantasia i del disseny de producció exhuberant i gòtic dels Batmans de Tim Burton. Evidentment hi ha alguns tocs que es deuen més a gèneres com la ciència ficció, però estan reduïts al mínim, i la pel·lícula esdevé més aviat un thriller d'acció argumentalment molt dens, adult i impecable. L'habilitat del seu director i els guionistes consisteix en crear un film que comença de forma trepidant i que va desenvolupant un guió complexe a ritme vertiginós que fa crèixer en l'espectador cada cop més una incòmode sensació de desassossec, de por, produïda per la inquietant presència del Joker i de les seves malifetes. És com si Gotham s'estigui convertint en un infern a mesura que passen els minuts de la pel·lícula, i és una sensació molt aconseguida. Sense dubte, la presència d'aquest dolent interpretat pel difunt Heath Ledger és una de les bases més importants amb què compta la pel·lícula.
En l'anterior Batman trobàvem una pel·lícula notable però massa capficada en donar explicacions plausibles i en convèncer'ns que Batman podia ser explicat de forma lògica i realista. En la present la realitat del que veiem es dóna per suposada i la forma visual ho enfatitza, la qual cosa ens permet centrar-nos més en la història. Nolan, per això, sembla haver après i millorat encara més el seu estil, i ara ens trobem una pel·lícula rodada amb una tremenda energia des del començament, amb una narració més lineal que en la precedent però alhora més eficaç i reeixida, i no per això menys complexa. Les escenes d'acció ja no pateixen del muntatge atropellat de l'anterior, són més clares i per tant més espectaculars. Tot plegat crea un film d'inusual intensitat, emocionalment dur i molt espectacular. Una excel·lent pel·lícula.
9/10
Fitxa de la pel·lícula: www.imdb.com/title/tt0468569/
Kung Fu Panda
Som a ple estiu i arriba la cita anual d'animació de DreamWorks. Els principals competidors de Pixar ens tornen a demostrar el que ja sabíem, que tenen talent i mitjans en grans dosis, però també un cert grau de superficialitat en les seves propostes que els impedeix arribar al nivell de les obres de l'esmentada Pixar. Estem parlant de nivells de qualitat molt alts, per la qual cosa no pretenc criticar DreamWorks sinó tan sols donar una mica de prespectiva, com diria l'Anton Ego, el sever crític culinari de Ratatouille.
En aquesta nova obra trobem una història d'arts marcials situada a la Xina i protagonitzada com no per animals. Una història amb ínfules llegendàries ben trobada, adient per a oferir-la a un públic que busca espectacle, humor i emoció a parts iguals, Veurem des de llargues lluites espectacularment coregrafiades i animades a moments realment inspirats com la fuga del gran i perillós enemic de la seva presó unipersonal. Tot protagonitzat per una rica fauna de personatges, alguns dels quals estan un pèl desaprofitats però d'altres com la mestra tortuga o el panda protagonista, molt ben desenvolupats. Tècnicament a hores d'ara és difícil trobar res revolucionari en el món de l'animació per ordinador, tan sols dir que està duta a terme amb l'excel·lència habitual d'aquest tipus de produccions.
És, per tant, una pel·lícula que vindria a estar, per entendre'ns, al nivell d'un Ice Age. Estaríem parlant d'un grau de qualitat entre el d'una pel·lícula simpàtica però en el fons mediocre com Madagascar, i el de l'obra mestra habitual de Pixar. En definitiva, una cita molt agradable amb l'animació computeritzada que serveix de bon aperitiu mentre esperem impacients l'estrena propera de Wall-E.
7/10
Fitxa de la pel·lícula: www.imdb.com/title/tt0441773/
El Incidente
Aquesta és la nova pel·lícula de M. Night Shyamalan, conegut i singular director de El Sexto Sentido, El Protegido o Señales. Un director tan personal com eficaç en taquilla.
En la seva sisena incursió dins del terreny del cinema fantàstic opta per fer un film de terror relativament modest, amb certs tocs gore (tot i que no arriba al nivell sanguinolent de la recent La Niebla, amb la que guarda força punts en comú) i atmòsferes inquietants, especialitat de la casa. En aquesta ocasió, però, opta per un estil més àgil que en les seves anteriors pel·lícules, que solien ser narracions pausades, que anaven presentant poc a poc elements que d'alguna manera acabaven encaixant en finals sorprenents i suggerents.
En aquesta ocasió, en comparació, l'acció és lleugerament més trepidant. No perd, però, l'elegància visual i aquella capacitat per crear seqüències que d'alguna manera arriben i colpegen el subconscient, com per exemple quan filma els diferents suïcidis de personatges que es mostren al llarg de la pel·lícula.
No té més pretensions aquesta pel·lícula que entretenir, la història és senzilla i els personatges són suficientment humans perquè ens importin les seves peripècies i en cap moment no es carreguen les tintes dramàtiques fins al punt de saturar, la qual cosa és d'agrair.
6/10
Fitxa de la pel·lícula: www.imdb.com/title/tt0949731/
Los Cronocrímenes
Vet aquí un nou exponent del subgènere viatges en el temps. Com bé sol dir el crític Jordi Batlle Caminal, d'aquest subgènere sempre sorgeixen pel·lícules, com a mínim, entretingudes. Podem remuntar-nos a La máquina del tiempo (1960), o revisitar la ja clàssica i imprescindible trilogia de Regreso al futuro o algun exponent més nou com El Efecto Mariposa. No ens aburrirem ni un moment amb cap d'aquestes ni amb la que avui tractem.
La gràcia pot ser que es trobi en què la premisa bàsica d'aquestes pel·lícules provoca automàticament en la ment de cineastes i espectadors tot tipus de paradoxes i activa mecanismes que fan volar la imaginació i l'intel·lecte a tota màquina. A partir d'aquí, del que es tracta és de solucionar guions-trencaclosques, experiència que resulta del més gratificant per al públic i de ben segur que pels seus creadors.
És aquest el cas de Los Cronocrímenes, òpera prima del cineasta espanyol Nacho Vigalondo (nominat a l'Oscar fa uns anys per un dels seus curtmetratges), on trobem tots aquests elements en una pel·lícula molt modesta pel que fa a mitjans de producció, nombre de personatges o localitzacions, però alhora ambiciosa en imaginació, abast emocional i pols narratiu.
No es tracta de posar-se a analitzar fins a l'infinit les peces del trencaclosques en qüestió, sinó de deixar-se emportar i gaudir d'una pel·lícula enginyosament pensada i que compta amb personatges que, tot i superant les evidents limitacions en la direcció d'actors (em nego a pensar que Karra Elejalde hagi empitjorat tant com a actor d'un dia per l'altre), sobrepassen la pantalla i ens fan totalment partíceps de les seves reaccions davant els fets que se'ls presenten, clavant-nos a la butaca i fent-nos pensar en les conseqüències de les seves accions.
L'evident falta de pressupost i d'experiència se supleix amb les grans dosis d'entusiasme que el seu director i guionista ha posat en crear una bona història i presentar-nos-la eficaçment. Molt recomanable pels amants del gènere, ara cal esperar al remake americà que està per venir i que, si es fes bé, podria fàcilment corregir els defectes i conservar les virtuts de la versió original.
6/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0480669/
Antes Que El Diablo Sepa Que Has Muerto
Avui hem anat a veure aquesta pel·lícula del veterà director Sidney Lumet (del qual havia vist prèviament l'antiga i notable '12 Hombres Sin Piedad' en una de les sessions del mític i desaparegut programa del José Luís Garci).
Venia precedida per recomanacions i bones crítiques. És una pel·lícula d'aquelles en què un fet marca un punt i a part en la vida de nombrosos personatges (en aquest cas els membres d'una família i demés persones relacionades) i es descriuen les conseqüències destructives d'aquest fet, l'atracament a una joieria, així com les causes, a mode de trenca-closques espai-temporal.
És una pel·lícula dura, adulta, seca i sense concessions de cara al públic que vagi senzillament 'a passar una bona estona'. Presenta un bon treball tant dels actors com del director, però, mmm, la cosa no acaba de funcionar. La pel·lícula peca d'un excés de dramatisme en la trama, els personatges són creïbles però excessivament negatius i manca algun contrapunt que fagi més suportable la funció, alguna espurna d'humor o humanitat. El començament és prometedor, tens, i la premisa impactant, però a mesura que passa el metratge la trama deixa d'interessar poc a poc i esdevé paulatinament una acumulació de causes i conseqüències del que se'ns ha narrat al principi que semblen no desembocar en cap altre fet que realment tingui pes. Cap al final la trama torna a aixecar el vol, moment en què l'espectador ja està sumit en un estat depressiu dificilment recuperable.
He dit difícilment? Per sort, en acabar la funció els cinemes Icària-Yelmo han tingut l'amabilitat d'emetre per l'altaveu de la sala una bonica cançó d'estil country (amb reminiscències a Coyote Dax) que ha invertit hàbilment el pobre estat d'ànim en què ens trobàvem i estranyament hem sortit tot contents a l'assolejat carrer. Serà cosa dels contrastos.
5/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0292963/
El Increíble Hulk
Una pel·lícula amb heroi de la factoria Marvel com a protagonista pot donar resultats dispars. Tan bon punt trobem mediocritats (Daredevil, Elektra, tothom sembla estar-hi d'acord) com pel·lícules certament notables (vegi'n-se Spiderman 2 o la mateixa Hulk). En aquest cas es tracta d'una segona part que pretén segons els seus creadors donar el que faltava a la primera, és a dir, grans dosis d'acció. Afirmació aquesta de dubtable valor, acció i espectacularitat n'hi havia en bones dosis, el que passa és que el percentatge de metratge de pel·lícula es decantava igualment cap al desenvolupament de la història i dels personatges.
En aquesta segona part tenim nou director, diferents actors i en definitiva es tracta d'una entrega més convencional, menys donada als experiments formals i a la narrativa peculiar de la primera entrega. Suposa això cap problema? No té perquè.
El que tenim aquí és una pel·lícula espectacular, amb ritme impetuós des de bon principi i que sustenta gran part de la seva qualitat en dos factors que solen donar problemes en aquest tipus de produccions: el muntatge i els efectes especials. Si el primer en molts casos el cinema de fa una dècada en endavant, escola Michael Bay, sol provocar atacs d'epil·lèpsia entre el públic no adolescent-crispeter, en aquest presenta un frenetisme ben entès que no arriba a apabullar i sap transmetre els plans al ritme que la narrativa i l'acció demanen, ràpida i eficaçment. Pel que fa als efectes especials, aquests sí que apabullen, però en el bon sentit de la paraula. Per fi comença a haver-hi un bon grapat de pel·lícules que aconsegueixen que els efectes fets per ordinador s'integrin bé en l'acció i, diem-ho així, transmetin alguna cosa més que la simple admiració tecnològica (que en alguns casos ni això). Tenim allò que feia el mestre Harryhausen en les pel·lícules de Sinbad, monstres que actuen, a més de ser demostracions de tecnologia. El Hulk que tenim aquí és una versió millorada i espectacular del que vèiem a la primera part, però ara a més a més podem dir que la creació en sí és bon actor (permeteu-me que utilitzi aquesta expressió referida a un grapat de píxels cabrejats). És d'admirar l'expressivitat de la seva cara, així com del seu cos de culturista treballat a base de bé, fins el més petit dels músculs del seu cos es mostra i es mou.
Destaquem també els plans de les escenes inicials en les faveles de Brazil, així com l'adequat treball dels actors. En aquest sentit obviarem l'inevitable científic boig sobreactuat típic d'aquestes pel·lícules, en aquest cas en forma d'un tal Mr.Blue, destacarem que Edward Norton certament té més carisma que l'anterior Eric Bana i lamentarem que Tim Roth, que fa el paper de súper-soldat, no entrenés una mica més el seu cos abans de mostrar-nos el seu demacrat tors nu.
7/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0800080/
En aquesta segona part tenim nou director, diferents actors i en definitiva es tracta d'una entrega més convencional, menys donada als experiments formals i a la narrativa peculiar de la primera entrega. Suposa això cap problema? No té perquè.
El que tenim aquí és una pel·lícula espectacular, amb ritme impetuós des de bon principi i que sustenta gran part de la seva qualitat en dos factors que solen donar problemes en aquest tipus de produccions: el muntatge i els efectes especials. Si el primer en molts casos el cinema de fa una dècada en endavant, escola Michael Bay, sol provocar atacs d'epil·lèpsia entre el públic no adolescent-crispeter, en aquest presenta un frenetisme ben entès que no arriba a apabullar i sap transmetre els plans al ritme que la narrativa i l'acció demanen, ràpida i eficaçment. Pel que fa als efectes especials, aquests sí que apabullen, però en el bon sentit de la paraula. Per fi comença a haver-hi un bon grapat de pel·lícules que aconsegueixen que els efectes fets per ordinador s'integrin bé en l'acció i, diem-ho així, transmetin alguna cosa més que la simple admiració tecnològica (que en alguns casos ni això). Tenim allò que feia el mestre Harryhausen en les pel·lícules de Sinbad, monstres que actuen, a més de ser demostracions de tecnologia. El Hulk que tenim aquí és una versió millorada i espectacular del que vèiem a la primera part, però ara a més a més podem dir que la creació en sí és bon actor (permeteu-me que utilitzi aquesta expressió referida a un grapat de píxels cabrejats). És d'admirar l'expressivitat de la seva cara, així com del seu cos de culturista treballat a base de bé, fins el més petit dels músculs del seu cos es mostra i es mou.
Destaquem també els plans de les escenes inicials en les faveles de Brazil, així com l'adequat treball dels actors. En aquest sentit obviarem l'inevitable científic boig sobreactuat típic d'aquestes pel·lícules, en aquest cas en forma d'un tal Mr.Blue, destacarem que Edward Norton certament té més carisma que l'anterior Eric Bana i lamentarem que Tim Roth, que fa el paper de súper-soldat, no entrenés una mica més el seu cos abans de mostrar-nos el seu demacrat tors nu.
7/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0800080/
Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal
Avui era el dia. Ja l'he vista. En el gran cinema Urgell de Barcelona, en butaca privilegiada. Us preguntareu si m'ha agradat, per això estareu llegint aquest text imagino. Procuraré no donar excessives dades sobre la pel·lícula per tal de no desmontar-vos l'experiència. Començaré dient, això sí, que Spielberg no defrauda, Lucas a vegades pot ser que sí, però Spielberg no. Donem per suposat que estarem davant una bona pel·lícula. Serà suficientment bona pel que tots els afeccionats esperem?
Anava al cinema amb cert escepticisme, del sa, d'aquell que no esperes grans sorpreses ni negatives ni positives. Les espectatives, altes pel sol fet de tractar-se d'una nova entrega d'Indiana Jones. Havia intentat informar-me el menys possible per a tenir una opinió no influenciada per aquestes sempre molestes espectatives. Per tant, tan sols havia vist el tràiler (vaig provar d'evitar-ho, en va per suposat) i de la pel·lícula en sí només sabia pinzellades de l'argument.
Posat ja en plena projecció, sala fosca i un servidor els cinc sentits en la pantalla i els altaveus, en algun moment m'ha semblat que el director treballava a mig gas (amb precedents com Salvar al Soldado Ryan, com evitar aquesta sensació?). Também'ha donat la lleu impressió que al llarg de la pel·lícula sobrava un pèl de xerrameca i de trama arqueològica del tipus que no interessa pas especialment a l'espectador no asidu habitual als jocs de rol. Culparé d'això si se'm permet la gosadia al guionista David Koepp, que sol treballar per encàrrec en grans produccions, els resultats de les quals no solen destacar especialment pel seu llibret (vegi's Parque Jurásico, Misión: Imposible o La Guerra de los Mundos).
Potser no ha valgut la pena l'espera d'aquests dinou anys? Anem preparant algun tipus de suïcidi col·lectiu? La resposta és clara: no. Insistiré les vegades que faci falta. Spielberg no defrauda. I si és el director amb diferència més dotat del cinema d'entreteniment (llegeixi's, alt voltatge d'acció pura, pinzellades d'humor quan toca, personatges amb cor i carisma i una tècnica cinematogràfica inigualable), és en ocasions com aquesta on es demostra amb força l'esmentada teoria.
Prepareu-vos per un espectacle vibrant i acció sense pausa. Com la resta d'exponents de la saga, direu. Exactament. D'això es tractava i això és el que ofereix. Tranquil·litat però. No hi ha estancament ni falta d'idees. Tampoc espereu el reinventament de la roda. No és això. És un capítol més d'una saga magnífica que representa el cènit en la meva opinió pel que fa a cinema d'acció. Un capítol que recull el que de bo tenien els anteriors i actualitza la fórmula mitjançant: una gustosa història mescla a base de dosis de nous i vells personatges, una combinació d'eficaços decorats cartó-pedra amb espectaculars vistes de paissatges i una perfecta conjunció de grans i moderns efectes digitals amb els tradicionals maquillatges i demés artilugis i maquinàries mòbils.
Millor, pitjor que les altres, preguntareu. Això va a gust de cadascú. Hauré de tornar-la a veure per decidir la posició en la meva llista personal, però només l'existència del dubte ja assenyala l'alt grau de satisfacció amb què he sortit del cinema, ja que fins i tot la més fluixa de les tres anteriors atesorava graus de diversió (que és del que tracta l'invent, i d'emoció) com difícilment pot trobar-se en un cinema qualsevol un dia corrent de l'any.
De fet, durant tota la pel·lícula la meva gran preocupació era que no arribés el final massa aviat, amb això crec que ho dic tot, tal era el grau d'entreteniment a presió que els cineastes inventors de l'artefacte cinematogràfic injecten en via intravenosa a l'espectador.
9/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0367882/
Anava al cinema amb cert escepticisme, del sa, d'aquell que no esperes grans sorpreses ni negatives ni positives. Les espectatives, altes pel sol fet de tractar-se d'una nova entrega d'Indiana Jones. Havia intentat informar-me el menys possible per a tenir una opinió no influenciada per aquestes sempre molestes espectatives. Per tant, tan sols havia vist el tràiler (vaig provar d'evitar-ho, en va per suposat) i de la pel·lícula en sí només sabia pinzellades de l'argument.
Posat ja en plena projecció, sala fosca i un servidor els cinc sentits en la pantalla i els altaveus, en algun moment m'ha semblat que el director treballava a mig gas (amb precedents com Salvar al Soldado Ryan, com evitar aquesta sensació?). Também'ha donat la lleu impressió que al llarg de la pel·lícula sobrava un pèl de xerrameca i de trama arqueològica del tipus que no interessa pas especialment a l'espectador no asidu habitual als jocs de rol. Culparé d'això si se'm permet la gosadia al guionista David Koepp, que sol treballar per encàrrec en grans produccions, els resultats de les quals no solen destacar especialment pel seu llibret (vegi's Parque Jurásico, Misión: Imposible o La Guerra de los Mundos).
Potser no ha valgut la pena l'espera d'aquests dinou anys? Anem preparant algun tipus de suïcidi col·lectiu? La resposta és clara: no. Insistiré les vegades que faci falta. Spielberg no defrauda. I si és el director amb diferència més dotat del cinema d'entreteniment (llegeixi's, alt voltatge d'acció pura, pinzellades d'humor quan toca, personatges amb cor i carisma i una tècnica cinematogràfica inigualable), és en ocasions com aquesta on es demostra amb força l'esmentada teoria.
Prepareu-vos per un espectacle vibrant i acció sense pausa. Com la resta d'exponents de la saga, direu. Exactament. D'això es tractava i això és el que ofereix. Tranquil·litat però. No hi ha estancament ni falta d'idees. Tampoc espereu el reinventament de la roda. No és això. És un capítol més d'una saga magnífica que representa el cènit en la meva opinió pel que fa a cinema d'acció. Un capítol que recull el que de bo tenien els anteriors i actualitza la fórmula mitjançant: una gustosa història mescla a base de dosis de nous i vells personatges, una combinació d'eficaços decorats cartó-pedra amb espectaculars vistes de paissatges i una perfecta conjunció de grans i moderns efectes digitals amb els tradicionals maquillatges i demés artilugis i maquinàries mòbils.
Millor, pitjor que les altres, preguntareu. Això va a gust de cadascú. Hauré de tornar-la a veure per decidir la posició en la meva llista personal, però només l'existència del dubte ja assenyala l'alt grau de satisfacció amb què he sortit del cinema, ja que fins i tot la més fluixa de les tres anteriors atesorava graus de diversió (que és del que tracta l'invent, i d'emoció) com difícilment pot trobar-se en un cinema qualsevol un dia corrent de l'any.
De fet, durant tota la pel·lícula la meva gran preocupació era que no arribés el final massa aviat, amb això crec que ho dic tot, tal era el grau d'entreteniment a presió que els cineastes inventors de l'artefacte cinematogràfic injecten en via intravenosa a l'espectador.
9/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0367882/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)