El último desafío

Fent honor al seu lema 'Volveré', ja tornem a tenir, després d'un llarg parèntesi jugant a la política, el super home Schwarzenegger en plena acció.

És aquesta una pel·lícula aparentment senzilla, una d'aquelles d'acció sense gaires pretensions però que funciona de meravella fent el que s'ha de fer: entretenir de començament a fi i injectar-nos bones dosis d'adrenalina cada deu minuts (no m'he parat a cronometrar-ho però per aquí deu anar el ritme de la pel·lícula).

Darrera un repartiment eficaç tenim un director que sap el que es fa, que ho filma tot amb sentit de la feina ben feta, i que destaca pel ritme que sap imprimir-hi (la pel·lícula succeeix gairebé sembla en un temps real molt ben portat). Destaca també el sentit de l'humor i de l'autoparòdia marca de la casa Schwarzenegger, que no dubta mai de riure's de sí mateix, ja sigui com a paròdia de l'home que torna al seu lloc natural després de molt de temps (havent fet en la realitat de governador i agent de l'F.B.I en la ficció), o ja sigui rient-se saludablement de la seva ja una mica avançada edat.

Molt recomanable en definitiva per passar un bon rato d'entreteniment sense més pretensió.


Nota: 7,5/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.filmaffinity.com/es/film396942.html

Oblivion

La nova pel·lícula de Tom Cruise (perquè quan en una pel·lícula surt Tom Cruise, la pel·lícula sol ser seva, a pesar del director) és una atractiva mostra de ciència ficció, atmosfèrica, freda d'imatge i roent de sentiment, això últim especialment en la primera part de la pel·lícula, on s'explica el dia a dia d'aquesta parella formada pel mateix Cruise i l'actriu Andrea Risenborough, que borda un paper d'esposa devota però alhora estranyament freda i pràctica, a l'inrevés d'ell, somiador i amb certs records d'una vida millor, tot i que en teoria els han borrat la memòria als dos, cosa que ells accepten com a medi per a fer una bona feina.

És en aquests termes on la pel·lícula funciona millor, i no pas quan es converteix en una pel·ícula d'acció, moment en què perd allò que la fa única com a pel·lícula. És una llàstima perquè, com a pel·lícula d'acció, no ens ofereix res que no haguem vist desenes de vegades, es torna tòpica i innecessària. Tot i això, el film en conjunt no és un mal exemple de ciència ficció, és només que trepitja en part del seu metratge terrenys molt vistos i perd una mica l'interés. Però tot i això, es tracta d'un bon film, en definitiva.

A destacar també la seva banda sonora, que crea i acompanya a la perfecció l'atmosfera tan ben aconseguida gràcies a les imatges.


Nota: 7,5/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt1483013/?ref_=fn_al_tt_1

Los últimos días

Una espècie terrible d'agorafòbia és la causa en aquesta pel·lícula d'una possible apocalipsi mundial. Tenim Barcelona com a escenari de tan singular fi dels dies. Escenari que apareix amb profusió de tot tipus de fets apocalíptics, incendis, fum, carrers desèrtics, estacions de metro replenes de gent tothom patint el pànic lògic en una situació d'aquest tipus.

Els germans Pastor duen a terme un tour de force visual, amb tot tipus de recursos per a fer-nos partíceps d'aquesta espècie de fi del món. Els efectes especials i decorats són part important de la història i es fan servir totalment al servei d'aquesta, la qual cosa és lloable, al igual que lloables són les interpretacions de la parella protagonista, un Quim Gutiérrez amb el seu talent natural per a l'actuació, i el sempre excel·lent José Coronado, composen una parella amic/enemic que funciona amb bona química. Els dos s'ajunten per compartir un aparell de GPS pel que es veu especial, ja que funciona sota-terra, però bé, ho assenyalo només com a anotació de la suspensió de la incredulitat que es necessita per veure la pel·lícula, elevada però no greu.

La pel·lícula compta amb escenes potents, com la del assalt al refugi d'un grup atrinxerat, tot una demostració del que pot arribar a fer un llarg pla seqüència en contra de l'actual moda del muntatge-metralleta, com jo li dic.

En definitva una pel·lícula entretinguda, amb posada en escena entre resultona i notable i una curiosa paràbola del "fem neteja de la societat actual i comencem feliços des de 0". Això és el que almenys jo he cregut trobar observant l'últim i fabulós pla de la pel·lícula.


Nota: 7,5/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt1935914/?ref_=fn_al_tt_1

Los Miserables

Tenim aquí la pel·lícula basada en el musical basat al seu torn en la novela de Víctor Hugo. Rodada de forma espectacular, amb una bona quantitat d'actors coneguts, tots ells deixant-s'hi la pell, cantant i actuant alhora. La pel·lícula és tota cantada, però això no treu emotivitat a les excel·lents interpretacions del magnífic grup d'actors. Cal remarcar per exemple la magnífica interpretació d'Anne Hathaway, que ho dóna tot en el seu paper de dona pobra i desesperada. Potser l'actor que excel·leix menys en el seu paper de cantant sigui Russell Crowe, tot i que actua com sempre molt eficaçment.

La pel·lícula està dirigida de forma naturalista,.amb molta expressivitat, una càmera que es mou un munt, ple de primers plans que retraten un món decaigut, brut i pobre, Hugh Jackman porta el pes de la pel·lícula durant gran part del seu metratge, i ho fa sense màcula, demostrant la seva capacitat a l'hora de cantar com ja ha fet altres vegades. L'actriu que potser sobresurt més com a cantant sigui Amanda Seyfried, amb un registre operístic molt aconseguit. Tots ells fan esforços per aconseguir una interpretació a l'alçada de la magnífica partitura heredada del musical i a fe meva que ho aconsegueixen. És per tot això que aquest musical desprèn emotivitat en gran quantitat, tal com ha de ser en tot bon drama-musical.


Nota: 7,5

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt1707386/?ref_=sr_2

Lincoln

El nou film de l'Steven Spielberg vol fer un retrat del president que va acabar amb la guerra de secesió americana i amb l'esclavitut. Aquesta és la seva principal intenció, i quan es centra en això és quan millor funciona la pel·lícula. La resta és pura estratègia política que per aquestes llars ens costarà molt d'entendre a menys que estiguem molt iniciats en la història i política americana d'aquell temps, cosa que m'aventuro a dir que serà molt poc el públic que reuneixi aquesta condició. És durant aquests moments, sobretot la primera hora i mitja, que la pel·lícula es fa soporífera. Spielberg en aquest rato no fa cap esforç per donar èmfasi a la historia per mitjans visuals, i aquest és el seu gran error, molta xerrameca política indexifrable per als no iniciats, o sigui, la majoria de nosaltres, i molt poc interés en situar-nos en el context adequat per gaudir dels fets que se'ns narren. Potser és culpa nostra, però jo considero que una pel·lícula, per difícil que sigui, ha de situar-nos sempre en un context on es pugui entendre tot el que hi succeeix com més fàcilment millor, condició que ja aviso no es dóna en la pel·lícula. És per això que a menys que tingueu un interés especial sobre la història dels EUA o no volgueu faltar a cap cita amb el gran director que normalment és Spielberg, no us la recomanem amb gaire èmfasi doncs és possible que us trobeu amb un llargmetratge que, doncs això, es fa massa llarg.


Nota: 6,5/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt0443272/?ref_=fn_al_tt_1

Django desencadenado

El Sr. Tarantino ens ofereix un nou festival de referències a pel·lícules de gènere, en aquest cas les pel·lícules del salvatge oest americà, altrament dits westerns. En aquest cas però, s'està menys dels diàlegs amb meta-referències al gènere i procura fer un western pur i dur, centrat temàticament en l'esclavitud negra.

L'estilàs de Tarantino inunda cada fotograma i demostra una vegada més com d'immens cineasta és. Encara diria més i m'atreviria a dir que avui és el director, amb permís del Sr.Spielberg, que orquestra i executa millor escenes d'acció, cosa que vam descobrir ja a Kill Bill, només que on allà hi havia espases, aquí hi ha pistoles. Una autèntica meravella d'explosions i trets. Llàstima que no es prodiguin més al llarg de la pel·lícula.

Tampoc trobem escenes de diàlegs extra-llargs sobre temes que aparentment no tenen res a veure amb la pel·lícula, en aquest sentit tenim una film més cohesionat però potser també amb menys personalitat.

Pel que fa als actors, en aquest cas la palma se l'emporta un DiCaprio cada cop més lluny físicament de l'adolescent etern que semblava no créixer mai, i que aquí dóna tot un recital de dolent amb carisma. Sobresurt d'aquesta manera sobre un també excel·lent Christopher Waltz i un no tant destacable Jamie Foxx, que tot i això té prou presència en pantalla com per sobreviure davant d'aquests mestres. Ah, i no ens oblidem del sempre magnífic Samuel L. Jackson, en aquest cas fent de negre venut, vell i cascarràbies molt lluny del que normalment estem acostumats a veure d'ell.

No considero que sigui de les millors pel·lícules de Tarantino, però tot i així es tracta d'un espectacle molt digne de ser vist i amb el que gaudireu força, segur, a menys que les explosions de sang i violència no vagin amb vosaltres.


Nota: 8/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt1853728/?ref_=fn_al_tt_1

Argo

La nova pel·lícula de Ben Affleck el reafirma com un autor d'estil vigorós, estil que en aquesta pel·lícula recorda en part al Munich d'Spielberg i el Ridley Scott de Red de Mentiras (Spielberg i Scott, quasi res, salvant les distàncies, això sí). En aquest film s'explica una curiós fet real on s'intenta rescatar un grup de persones que estan aïllades a l'embaixada canadenca d'Iran.

La pel·lícula no parla de política en el sentit que no pren partit ni pels americans ni pels iranians, la qual cosa és d'agrair. Tan sols es dedica, de la millor manera possible, a narrar una mica els fets reals que succeïren, tant el context històric com la història dels fets de la pel·lícula en sí. Ben Affleck es mostra com un director molt solvent i capaç, del que esperem bastant per la seva pròxima pel·lícula. El millor que podem dir d'aquesta Argo és que el seu metratge passa en un no res, cosa que en temps de pel·lícules llargues i muntades amb condescendència és molt d'agrair.


Nota: 8/10

Fitxa tècnica:  http://www.imdb.com/title/tt1024648/?ref_=fn_al_tt_1

La Vida de Pi

Vet aquí una bonica història de supervivència, una paràbola sobre l'amor als animals, un bonic conte que ens pot ensenyar moltes coses sobre la vida i la religió. La Vida de Pi comença explicant d'on ve aquest particular nom del protagonista i en pocs minuts la història desemboca en un naufragi del qual el nostre protagonista en sortirà viu gràcies al seu esforç i a l'amor que professarà per un tigre que quedarà viu en la mateixa barca (creiem no desvetllar cap secret doncs la imatge del tigre es mostra en el mateix cartell de la pel·lícula).

Ang Lee és un director molt eclèctic, tan aviat es marca un Hulk, com una història d'amor homosexual entre cowboys a Brokeback Mountain, com una pel·lícula d'arts marcials a Tigre i Dragón, com ara aquí un maco conte sobre l'amor als animals i la creença en la religió. En aquest i en tots els casos anteriors demostra una gran tècnica visual, amb imatges de gran bellesa i suggerent fotografia. En el cas que ens ocupa potser es nota una mica massa el paper de l'ordinador en la composició de les imatges, tot i així surt triomfant en la posada en escena del difícil repte d'explicar una història amb només dos protagonistes dels quals un és un tigre, ni més ni menys.

La pel·lícula potser es fa un pèl pesada en algun moment a meitats del metratge, però ràpidament pren alè i torna a escena com a la notable pel·lícula que és. Enhorabona per Ang Lee, un cop més ens ha tornat a sorprendre gratament.


Nota: 8/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt0454876/?ref_=fn_al_tt_4

Mika - The Origin of Love

Després d'omplir les ones radiofòniques amb el seu hit Grace Kelly i altres singles del seu primer disc, Mika va publicar We Are Golden, un segon disc que semblava anar en la mateixa línia del seu primer treball, però en canvi ens va oferir un disc amb poques idees, fórmula desgastada i poc memorable en definitiva.

A la salvació d'aquest virtuós de les cordes vocals ve el seu tercer disc. Un disc amb idees noves, lloable en el seu intent, exitós, d'allunyar-se del so del seu primer treball. Trobem un conjunt de cançons d'allò més aconseguit, un so diferent (força ús del vocoder), i un disc en definitva molt aconseguit, amb un conjunt de  cançons, ara sí, força memorables, i el que és més important, amb personalitat pròpia, cosa que no va aconseguir ni tan sols amb el seu primer disc, que sonava a recull de grans èxits. Aquest, el seu tercer disc, té qualitat com per omplir un grans èxits també, però alhora personalitat pròpia suficient per gaudir d'un disc original i molt aconseguit.


Nota: 8,5/10

Fitxa tècnica: http://www.allmusic.com/album/the-origin-of-love-mw0002420735

El lado bueno de las cosas

Vet aquí una comèdia d'allò més convencional, ben rodada això sí pel director de 3 Reyes David O. Russell, que ens explica una història d'amor entre dos personatges mentalment inestables. Una bona interpretació dels seus protagonistes i de Robert De Niro, que una vegada més borda el seu paper com a actor de comèdia.

La pel·lícula resulta una mica fluixa al principi, fins que apareix Jennifer Lawrence en pantalla. És llavors quan actua la bona química entre els dos actors principals i la pel·lícula pren el vol. Tota la resta del metratge són brometes a costa de l'estat mental del protagonista que no acaben de fer gaire gràcia, però que si més no entretenen. En definitva, recomanble per passar l'estona, poc més.


Nota: 6,5/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt1045658/?ref_=hm_cht_t3 

Rompe Ralph

Una altra mostra de com de bé li està sentant a Disney tenir entre les seves files al co-fundador de Pixar John Lasseter, encarregant-se de supervisar i ajudar en tot el que es refereix a la seva secció d'animació. El que aquí trobem és una impecable mostra de modernitat i alhora nostàlgia, però no del cinema, sinó dels videojocs que quan érem més joves jugàvem als salons recreatius. La posada en escena és d'allò més curiosa, convertint personatges sortits d'aquestes recreatives en forma de un munt de píxels i convertint-los als 3d, representant-los amb el típic moviment entretallat de les recreatives antigues.

Sense ànsia d'explicar res de la trama, direm que aquesta és un gran homenatge com hem dit als jocs de recreatives i videojocs en general. És aquí on entra en escena Rompe Ralph, un villà típic de recreativa però amb ganes de reformar-se i així ser més estimat pels seus companys. En el seu viatge a recreatives externes a la seva cabina, coneixerà personatges d'altres móns que l'ajudaran en el seu camí. I fins aquí la trama general, però el guió ens depara múltiples sorpreses, sobretot pels fanàtics dels videojocs. I no només això, sinó també unes quantes persecucions filmades amb molta emoció, rodades a velocitat de vertigen. Tot plegat acaba per conformar un producte d'allò més llaminer (com llaminer és el principal decorat de la segona meitat de la pel·lícula).

Pel·licula molt recomanable en definitiva, tant per nens com per adults amb ganes de veure un bon homenatge a una part de la nostra vida que molts recordem amb nostàlgia com feliç i divertida.


Nota: 8/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt1772341/

Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio

Dirigida per Steven Spielberg i produïda per Peter Jackson, la pel·lícula en qüestió és una excel·lent mostra de cinema fet amb captura per moviment, sistema que en aquest cas no és una mostra gratuïta de tecnologia, sinó abans el sistema ideal per convertir personatges dibuixats al món real filmat en 3 dimensions.

Aquest sistema permet un constant moviment de càmera amb tot el virtuosisme del que és capaç Spielberg. El problema que trobem és que en aquesta pel·lícula el director no té mesura, el moviment és constant i marejant, la càmera vola constantment i no para de ficar-se en els racons més inesperats, entrar, sortir, volar, donar voltes, travellings de tot tipus, grues, zooms... tot producte d'una incontinència de mobilitat. Al final el producte de tot això és que la història passa a un segon pla i en canvi l'aspecte visual és el més espectacular possible, però alhora és totalment excessiu.

Els personatges que habiten el film són caricatures basades en l'aspecte visual que tenien els personatges creats per Hergè. El personatge que menys funciona per desgràcia és el seu protagonista, Tintin. Té un aspecte de nen que no acaba de cuallar. Haddock en canvi és el que millor funciona, tant a nivell visual (està interpretat per Andy Serkis, àlias Gollum) com a nivell de guió, el seu personatge amb problemes d'alcohol i amb reminiscències d'avantpassats força espectaculars, val sense dubte la pena.

Està per veure si la pel·lícula tindrà continuació com s'havia dit d'un principi, amb els papers de productor i director intercanviats, tot dependrà suposem de si estan contents amb l'èxit obtingut o si aquest no és suficient. Seria com a mínim interessant de veure.


Nota: 8/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt0983193/?ref_=fn_al_tt_2

Wii - Donkey Kong Country Returns

Nova entrega de la saga Donkey Kong Country, que es va quedar en stand-by després les seves tres entregues per Super Nintendo i corresponents remakes per Game Boy.

El joc en el seu dia va suposar una revolució gràfica donat un nou sistema ideat per la companyia Rare que permetia renderitzar en pantalla animacions i gràfics d'una qualitat superba. Per aquesta entrega en Wii, tal sols ha calgut fer ús de les capacitats 3D de la consola per mostrar un espectacle visual superior a qualsevol entrega anterior.

Però en aquest cas no són els gràfics en el que pensarem sinó en la tremenda jugabilitat i diversió que ens proposa cadascun dels nivells del joc. El joc mai arriba a cansar, sempre ofereix noves sorpreses, cada nivell és un festival de creativitat i dificultat adictiva. Tenim des del nivell típic de plataformes però amb sorpreses variades fins a nivells que ens recorden el joc de Super Nintendo com poden ser les fases amb vagoneta o els nivells de saltar de barril en barril. Tot recorda el primer joc, però aquí està de forma molt expandida i més variada, amb tot de sorpreses repartides magistralment pels diferents mons. És un joc que un cop es comença, difícil és deixar-lo fins que no te l'has acabat. Adicció pura i dura, jugabilitat perfecta, festival de petits detalls i sorpresa rera sorpresa. Això i molt més és el que conté aquest joc. Benvingut siguis de nou, Kong.


Nota: 9/10

Wii - Sin & Punishment 2

Vet aquí la seqüela d'un joc de Nintendo 64 que no va arribar a veure llum en terres occidentals, quedant com un joc de culte en aquestes terres i convertint-se en carn d'importació pels aficionats amb més ànsia d'acció trepidant i d'espectacularitat gràfica.

La seva continuació, que ara aquí comentem, va arribar a mitjans del cicle de vida de la Nintendo Wii. Òbviament sense poder competir amb gràfics amb les consoles de la competència, però sí en qualitat artística, ens trobem amb un joc de trets i acció futurista, un joc on amb una mà (la del nunchuk) controlem el personatge (que es mou sol cap endavant, amb una prespectiva 3D), i amb l'altra, apuntem el punt de mira cap als enemics i disparem fins a destruir-los.

Com és d'esperar en un joc de la companyia Treasure, el que tenim aquí és un arcade pur, adrenalina i espectacularitat gràfica. Cada nivell és un goig d'explosions i enemics diversos, destacant com no els enemics finals de cada nivell. Diversió pura, les puntuacions que queden gravades on-line ens diran en quin lloc mundial es troben les nostres fites de punts. No es pot demanar gaire més a un joc d'aquest estil. Meravella, en definitiva.

Nota: 9/10

Cat People - Love Battle

Tercer disc de la formació, ens sorprenen aquí amb cançons molt especials, fruit d'una mescla entre ritmes que semblen trets d'alguna tribu aborigen de l'Amazones o africana, i melodies cantades pels integrants del grup en forma de cor, allunyats de la sonoritat de guitarra elèctrica dels seus anteriors treballs. El resultat és un disc original, de sonoritat potent, ple de troballes sonores. Tot una immersió en la selva auditiva presentada pels seus autors.

Nota: 8,5

Fitxa tècnica: http://www.allmusic.com/album/love-battle-mw0002251433

Asia - XXX

Formada fa 30 anys per alguns dels millors virtuosos de l'època, Asia, tenim aquí la seva nova entrega discogràfica, sorprenent  pel fet que no es nota cansament per la seva part tants anys després. Disc completament entregat a la música 'amb sentiment' per sobre de la demostració de domini instrumental dels seus integrants típica del rock progressiu, d'on provenen els seus integrants, resulta una música pletòrica de contingut melòdic i lliure de pretenciositat a pesar de la complexitat i la qualitat indiscutible de la producció. Molt recomanable.

Nota: 8,5

Fitxa tècnica: http://www.allmusic.com/album/xxx-mw0002473443

¿Quién engañó a Roger Rabbit?

És aquesta una pel·lícula única, fantasia pura del més alt nivell. La idea de la pel·lícula fou reunir en una trama més o menys adulta tot l'assortiment de personatges de les principals productores de cinema animat, ja fos Disney o la Warner o el que fes falta.

La pel·lícula és un prodigi de la planificació i el ritme. Zemeckis, el director, estava completament en forma, després d'haver rodat la fantàstica primera part de Regreso al Futuro, i lluny del convencionalisme de pel·lícules seves anteriors com podia ser a Tras el Corazón Verde. Zemeckis, probablement el millor continuador de l'estil Spielberg (qui produïa, com no, la pel·lícula), ho dóna tot aquí, i hi afegeix un toc de sana bogeria i explosions de riures fins arribar en molts casos a les llàgrimes. Només cal veure la primera escena, la de la cuina, per adonar-se tant de l'espectacular estil visual de la pel·lícula com del munt de riures que ens esperen.

La curiosa unió de cinema negre amb els dibuixos més embogits funciona i dóna a llum una aventura d'allò més divertida, ideal tant per nens com per adults amb ganes de riure. Tota una obra mestra del cinema de suspens i de la fantasia més aclaparadora.

Nota: 9/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt0096438/?ref_=fn_al_tt_1