El último desafío

Fent honor al seu lema 'Volveré', ja tornem a tenir, després d'un llarg parèntesi jugant a la política, el super home Schwarzenegger en plena acció.

És aquesta una pel·lícula aparentment senzilla, una d'aquelles d'acció sense gaires pretensions però que funciona de meravella fent el que s'ha de fer: entretenir de començament a fi i injectar-nos bones dosis d'adrenalina cada deu minuts (no m'he parat a cronometrar-ho però per aquí deu anar el ritme de la pel·lícula).

Darrera un repartiment eficaç tenim un director que sap el que es fa, que ho filma tot amb sentit de la feina ben feta, i que destaca pel ritme que sap imprimir-hi (la pel·lícula succeeix gairebé sembla en un temps real molt ben portat). Destaca també el sentit de l'humor i de l'autoparòdia marca de la casa Schwarzenegger, que no dubta mai de riure's de sí mateix, ja sigui com a paròdia de l'home que torna al seu lloc natural després de molt de temps (havent fet en la realitat de governador i agent de l'F.B.I en la ficció), o ja sigui rient-se saludablement de la seva ja una mica avançada edat.

Molt recomanable en definitiva per passar un bon rato d'entreteniment sense més pretensió.


Nota: 7,5/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.filmaffinity.com/es/film396942.html

Oblivion

La nova pel·lícula de Tom Cruise (perquè quan en una pel·lícula surt Tom Cruise, la pel·lícula sol ser seva, a pesar del director) és una atractiva mostra de ciència ficció, atmosfèrica, freda d'imatge i roent de sentiment, això últim especialment en la primera part de la pel·lícula, on s'explica el dia a dia d'aquesta parella formada pel mateix Cruise i l'actriu Andrea Risenborough, que borda un paper d'esposa devota però alhora estranyament freda i pràctica, a l'inrevés d'ell, somiador i amb certs records d'una vida millor, tot i que en teoria els han borrat la memòria als dos, cosa que ells accepten com a medi per a fer una bona feina.

És en aquests termes on la pel·lícula funciona millor, i no pas quan es converteix en una pel·ícula d'acció, moment en què perd allò que la fa única com a pel·lícula. És una llàstima perquè, com a pel·lícula d'acció, no ens ofereix res que no haguem vist desenes de vegades, es torna tòpica i innecessària. Tot i això, el film en conjunt no és un mal exemple de ciència ficció, és només que trepitja en part del seu metratge terrenys molt vistos i perd una mica l'interés. Però tot i això, es tracta d'un bon film, en definitiva.

A destacar també la seva banda sonora, que crea i acompanya a la perfecció l'atmosfera tan ben aconseguida gràcies a les imatges.


Nota: 7,5/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt1483013/?ref_=fn_al_tt_1

Los últimos días

Una espècie terrible d'agorafòbia és la causa en aquesta pel·lícula d'una possible apocalipsi mundial. Tenim Barcelona com a escenari de tan singular fi dels dies. Escenari que apareix amb profusió de tot tipus de fets apocalíptics, incendis, fum, carrers desèrtics, estacions de metro replenes de gent tothom patint el pànic lògic en una situació d'aquest tipus.

Els germans Pastor duen a terme un tour de force visual, amb tot tipus de recursos per a fer-nos partíceps d'aquesta espècie de fi del món. Els efectes especials i decorats són part important de la història i es fan servir totalment al servei d'aquesta, la qual cosa és lloable, al igual que lloables són les interpretacions de la parella protagonista, un Quim Gutiérrez amb el seu talent natural per a l'actuació, i el sempre excel·lent José Coronado, composen una parella amic/enemic que funciona amb bona química. Els dos s'ajunten per compartir un aparell de GPS pel que es veu especial, ja que funciona sota-terra, però bé, ho assenyalo només com a anotació de la suspensió de la incredulitat que es necessita per veure la pel·lícula, elevada però no greu.

La pel·lícula compta amb escenes potents, com la del assalt al refugi d'un grup atrinxerat, tot una demostració del que pot arribar a fer un llarg pla seqüència en contra de l'actual moda del muntatge-metralleta, com jo li dic.

En definitva una pel·lícula entretinguda, amb posada en escena entre resultona i notable i una curiosa paràbola del "fem neteja de la societat actual i comencem feliços des de 0". Això és el que almenys jo he cregut trobar observant l'últim i fabulós pla de la pel·lícula.


Nota: 7,5/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt1935914/?ref_=fn_al_tt_1

Los Miserables

Tenim aquí la pel·lícula basada en el musical basat al seu torn en la novela de Víctor Hugo. Rodada de forma espectacular, amb una bona quantitat d'actors coneguts, tots ells deixant-s'hi la pell, cantant i actuant alhora. La pel·lícula és tota cantada, però això no treu emotivitat a les excel·lents interpretacions del magnífic grup d'actors. Cal remarcar per exemple la magnífica interpretació d'Anne Hathaway, que ho dóna tot en el seu paper de dona pobra i desesperada. Potser l'actor que excel·leix menys en el seu paper de cantant sigui Russell Crowe, tot i que actua com sempre molt eficaçment.

La pel·lícula està dirigida de forma naturalista,.amb molta expressivitat, una càmera que es mou un munt, ple de primers plans que retraten un món decaigut, brut i pobre, Hugh Jackman porta el pes de la pel·lícula durant gran part del seu metratge, i ho fa sense màcula, demostrant la seva capacitat a l'hora de cantar com ja ha fet altres vegades. L'actriu que potser sobresurt més com a cantant sigui Amanda Seyfried, amb un registre operístic molt aconseguit. Tots ells fan esforços per aconseguir una interpretació a l'alçada de la magnífica partitura heredada del musical i a fe meva que ho aconsegueixen. És per tot això que aquest musical desprèn emotivitat en gran quantitat, tal com ha de ser en tot bon drama-musical.


Nota: 7,5

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt1707386/?ref_=sr_2

Lincoln

El nou film de l'Steven Spielberg vol fer un retrat del president que va acabar amb la guerra de secesió americana i amb l'esclavitut. Aquesta és la seva principal intenció, i quan es centra en això és quan millor funciona la pel·lícula. La resta és pura estratègia política que per aquestes llars ens costarà molt d'entendre a menys que estiguem molt iniciats en la història i política americana d'aquell temps, cosa que m'aventuro a dir que serà molt poc el públic que reuneixi aquesta condició. És durant aquests moments, sobretot la primera hora i mitja, que la pel·lícula es fa soporífera. Spielberg en aquest rato no fa cap esforç per donar èmfasi a la historia per mitjans visuals, i aquest és el seu gran error, molta xerrameca política indexifrable per als no iniciats, o sigui, la majoria de nosaltres, i molt poc interés en situar-nos en el context adequat per gaudir dels fets que se'ns narren. Potser és culpa nostra, però jo considero que una pel·lícula, per difícil que sigui, ha de situar-nos sempre en un context on es pugui entendre tot el que hi succeeix com més fàcilment millor, condició que ja aviso no es dóna en la pel·lícula. És per això que a menys que tingueu un interés especial sobre la història dels EUA o no volgueu faltar a cap cita amb el gran director que normalment és Spielberg, no us la recomanem amb gaire èmfasi doncs és possible que us trobeu amb un llargmetratge que, doncs això, es fa massa llarg.


Nota: 6,5/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt0443272/?ref_=fn_al_tt_1

Django desencadenado

El Sr. Tarantino ens ofereix un nou festival de referències a pel·lícules de gènere, en aquest cas les pel·lícules del salvatge oest americà, altrament dits westerns. En aquest cas però, s'està menys dels diàlegs amb meta-referències al gènere i procura fer un western pur i dur, centrat temàticament en l'esclavitud negra.

L'estilàs de Tarantino inunda cada fotograma i demostra una vegada més com d'immens cineasta és. Encara diria més i m'atreviria a dir que avui és el director, amb permís del Sr.Spielberg, que orquestra i executa millor escenes d'acció, cosa que vam descobrir ja a Kill Bill, només que on allà hi havia espases, aquí hi ha pistoles. Una autèntica meravella d'explosions i trets. Llàstima que no es prodiguin més al llarg de la pel·lícula.

Tampoc trobem escenes de diàlegs extra-llargs sobre temes que aparentment no tenen res a veure amb la pel·lícula, en aquest sentit tenim una film més cohesionat però potser també amb menys personalitat.

Pel que fa als actors, en aquest cas la palma se l'emporta un DiCaprio cada cop més lluny físicament de l'adolescent etern que semblava no créixer mai, i que aquí dóna tot un recital de dolent amb carisma. Sobresurt d'aquesta manera sobre un també excel·lent Christopher Waltz i un no tant destacable Jamie Foxx, que tot i això té prou presència en pantalla com per sobreviure davant d'aquests mestres. Ah, i no ens oblidem del sempre magnífic Samuel L. Jackson, en aquest cas fent de negre venut, vell i cascarràbies molt lluny del que normalment estem acostumats a veure d'ell.

No considero que sigui de les millors pel·lícules de Tarantino, però tot i així es tracta d'un espectacle molt digne de ser vist i amb el que gaudireu força, segur, a menys que les explosions de sang i violència no vagin amb vosaltres.


Nota: 8/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt1853728/?ref_=fn_al_tt_1

Argo

La nova pel·lícula de Ben Affleck el reafirma com un autor d'estil vigorós, estil que en aquesta pel·lícula recorda en part al Munich d'Spielberg i el Ridley Scott de Red de Mentiras (Spielberg i Scott, quasi res, salvant les distàncies, això sí). En aquest film s'explica una curiós fet real on s'intenta rescatar un grup de persones que estan aïllades a l'embaixada canadenca d'Iran.

La pel·lícula no parla de política en el sentit que no pren partit ni pels americans ni pels iranians, la qual cosa és d'agrair. Tan sols es dedica, de la millor manera possible, a narrar una mica els fets reals que succeïren, tant el context històric com la història dels fets de la pel·lícula en sí. Ben Affleck es mostra com un director molt solvent i capaç, del que esperem bastant per la seva pròxima pel·lícula. El millor que podem dir d'aquesta Argo és que el seu metratge passa en un no res, cosa que en temps de pel·lícules llargues i muntades amb condescendència és molt d'agrair.


Nota: 8/10

Fitxa tècnica:  http://www.imdb.com/title/tt1024648/?ref_=fn_al_tt_1

La Vida de Pi

Vet aquí una bonica història de supervivència, una paràbola sobre l'amor als animals, un bonic conte que ens pot ensenyar moltes coses sobre la vida i la religió. La Vida de Pi comença explicant d'on ve aquest particular nom del protagonista i en pocs minuts la història desemboca en un naufragi del qual el nostre protagonista en sortirà viu gràcies al seu esforç i a l'amor que professarà per un tigre que quedarà viu en la mateixa barca (creiem no desvetllar cap secret doncs la imatge del tigre es mostra en el mateix cartell de la pel·lícula).

Ang Lee és un director molt eclèctic, tan aviat es marca un Hulk, com una història d'amor homosexual entre cowboys a Brokeback Mountain, com una pel·lícula d'arts marcials a Tigre i Dragón, com ara aquí un maco conte sobre l'amor als animals i la creença en la religió. En aquest i en tots els casos anteriors demostra una gran tècnica visual, amb imatges de gran bellesa i suggerent fotografia. En el cas que ens ocupa potser es nota una mica massa el paper de l'ordinador en la composició de les imatges, tot i així surt triomfant en la posada en escena del difícil repte d'explicar una història amb només dos protagonistes dels quals un és un tigre, ni més ni menys.

La pel·lícula potser es fa un pèl pesada en algun moment a meitats del metratge, però ràpidament pren alè i torna a escena com a la notable pel·lícula que és. Enhorabona per Ang Lee, un cop més ens ha tornat a sorprendre gratament.


Nota: 8/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt0454876/?ref_=fn_al_tt_4

El lado bueno de las cosas

Vet aquí una comèdia d'allò més convencional, ben rodada això sí pel director de 3 Reyes David O. Russell, que ens explica una història d'amor entre dos personatges mentalment inestables. Una bona interpretació dels seus protagonistes i de Robert De Niro, que una vegada més borda el seu paper com a actor de comèdia.

La pel·lícula resulta una mica fluixa al principi, fins que apareix Jennifer Lawrence en pantalla. És llavors quan actua la bona química entre els dos actors principals i la pel·lícula pren el vol. Tota la resta del metratge són brometes a costa de l'estat mental del protagonista que no acaben de fer gaire gràcia, però que si més no entretenen. En definitva, recomanble per passar l'estona, poc més.


Nota: 6,5/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt1045658/?ref_=hm_cht_t3 

Rompe Ralph

Una altra mostra de com de bé li està sentant a Disney tenir entre les seves files al co-fundador de Pixar John Lasseter, encarregant-se de supervisar i ajudar en tot el que es refereix a la seva secció d'animació. El que aquí trobem és una impecable mostra de modernitat i alhora nostàlgia, però no del cinema, sinó dels videojocs que quan érem més joves jugàvem als salons recreatius. La posada en escena és d'allò més curiosa, convertint personatges sortits d'aquestes recreatives en forma de un munt de píxels i convertint-los als 3d, representant-los amb el típic moviment entretallat de les recreatives antigues.

Sense ànsia d'explicar res de la trama, direm que aquesta és un gran homenatge com hem dit als jocs de recreatives i videojocs en general. És aquí on entra en escena Rompe Ralph, un villà típic de recreativa però amb ganes de reformar-se i així ser més estimat pels seus companys. En el seu viatge a recreatives externes a la seva cabina, coneixerà personatges d'altres móns que l'ajudaran en el seu camí. I fins aquí la trama general, però el guió ens depara múltiples sorpreses, sobretot pels fanàtics dels videojocs. I no només això, sinó també unes quantes persecucions filmades amb molta emoció, rodades a velocitat de vertigen. Tot plegat acaba per conformar un producte d'allò més llaminer (com llaminer és el principal decorat de la segona meitat de la pel·lícula).

Pel·licula molt recomanable en definitiva, tant per nens com per adults amb ganes de veure un bon homenatge a una part de la nostra vida que molts recordem amb nostàlgia com feliç i divertida.


Nota: 8/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt1772341/

Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio

Dirigida per Steven Spielberg i produïda per Peter Jackson, la pel·lícula en qüestió és una excel·lent mostra de cinema fet amb captura per moviment, sistema que en aquest cas no és una mostra gratuïta de tecnologia, sinó abans el sistema ideal per convertir personatges dibuixats al món real filmat en 3 dimensions.

Aquest sistema permet un constant moviment de càmera amb tot el virtuosisme del que és capaç Spielberg. El problema que trobem és que en aquesta pel·lícula el director no té mesura, el moviment és constant i marejant, la càmera vola constantment i no para de ficar-se en els racons més inesperats, entrar, sortir, volar, donar voltes, travellings de tot tipus, grues, zooms... tot producte d'una incontinència de mobilitat. Al final el producte de tot això és que la història passa a un segon pla i en canvi l'aspecte visual és el més espectacular possible, però alhora és totalment excessiu.

Els personatges que habiten el film són caricatures basades en l'aspecte visual que tenien els personatges creats per Hergè. El personatge que menys funciona per desgràcia és el seu protagonista, Tintin. Té un aspecte de nen que no acaba de cuallar. Haddock en canvi és el que millor funciona, tant a nivell visual (està interpretat per Andy Serkis, àlias Gollum) com a nivell de guió, el seu personatge amb problemes d'alcohol i amb reminiscències d'avantpassats força espectaculars, val sense dubte la pena.

Està per veure si la pel·lícula tindrà continuació com s'havia dit d'un principi, amb els papers de productor i director intercanviats, tot dependrà suposem de si estan contents amb l'èxit obtingut o si aquest no és suficient. Seria com a mínim interessant de veure.


Nota: 8/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt0983193/?ref_=fn_al_tt_2

¿Quién engañó a Roger Rabbit?

És aquesta una pel·lícula única, fantasia pura del més alt nivell. La idea de la pel·lícula fou reunir en una trama més o menys adulta tot l'assortiment de personatges de les principals productores de cinema animat, ja fos Disney o la Warner o el que fes falta.

La pel·lícula és un prodigi de la planificació i el ritme. Zemeckis, el director, estava completament en forma, després d'haver rodat la fantàstica primera part de Regreso al Futuro, i lluny del convencionalisme de pel·lícules seves anteriors com podia ser a Tras el Corazón Verde. Zemeckis, probablement el millor continuador de l'estil Spielberg (qui produïa, com no, la pel·lícula), ho dóna tot aquí, i hi afegeix un toc de sana bogeria i explosions de riures fins arribar en molts casos a les llàgrimes. Només cal veure la primera escena, la de la cuina, per adonar-se tant de l'espectacular estil visual de la pel·lícula com del munt de riures que ens esperen.

La curiosa unió de cinema negre amb els dibuixos més embogits funciona i dóna a llum una aventura d'allò més divertida, ideal tant per nens com per adults amb ganes de riure. Tota una obra mestra del cinema de suspens i de la fantasia més aclaparadora.

Nota: 9/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt0096438/?ref_=fn_al_tt_1

El Hobbit: Un Viaje Inesperado

Aquí tenim després d'una llarga espera la primera de les tres pel·lícules que formen aquesta trilogia preqüela basada en el llibre El Hobbit. És curiós que en aquestes pel·lícules, quan més prim és el llibre, més hores de metratge s'hi destinen.

Aquí per exemple tenim El Hobbit, llibre publicat per J.R.R Tolkien abans de la trilogia de l'anell i que explica la troballa de l'anell per part de Bilbo Bolsón. El llibre té un marcat to d'aventures senzill, res comparat amb l'èpica de la trilogia posterior. Doncs bé, s'haurà de veure si aquesta expansió de l'univers d'aquest 1r llibre resulta una ajuda per gaudir de l'espectacle en tota la seva dimensió o si es tracta d'una presa de pèl fet amb l'intenció de treure el major rendiment econòmic possible. Dit d'una altra manera, exprémer fins al màxim l'últim llibre de Tolkien adaptable per treure el màxim rendiment econòmic.

En la meva opinió, la cosa no és ni una ni l'altra sinó que són les dues coses alhora. Està clar que així expremeran l'aventura del jove Bilbo fin al màxim, però s'ha de reconèixer que aquesta primera part conté prou alicients per divertir durant gran part del metratge, de forma majestuosa. Tenim, en canvi, certs passatges que es fan una mica tediosos, i la pel·lícula es prou llarga com per córrer aquest risc. En aquest sentit, les nombroses escenes d'acció són el que permet que aquest llarg metratge (prop de les 3 hores) es faci amè i alhora hi hagi un bon maneig dels personatges, i la història (que en aquest cas deixa l'èpica per adentrar-se en el film d'aventures fantàstiques pur i dur, més semblant a La Comunidad del Anillo que no pas a Las Dos Torres o a El Retorno del Rei.) se segueixi amb interès.

No estic segur de quina serà la resposta del públic, però confio en què s'entenguin aquests passatges més "avorrits" i que la pel·lícula al final triomfi com el que és, una excelent i trepidant pel·lícula d'aventures.

Una nota al respecte de les projeccions HFR (High Frame Rate) a 48 fotogrames per segon. La gent s'està queixant que li dóna un aspecte cutre a la projecció, com de televisió barata. Per mi és només qüestió de temps que aquest públic canvïi d'opinió perquè l'experiència guanya un munt en naturalitat, al que afegim que quan portem uns 20 minuts de visionatge, la sorpresa deixa de ser tal i se'ns presenta un film en la més elevada qualitat visual.

A l'espera que Smaug desperti en el seu amagatall, aquí estarem un any més esperant com fans fervorosos, a veure quines sorpreses visuals ens regala aquest director.


Nota: 8,5/10

Fitxa tècnica: http://www.imdb.com/title/tt0903624/?ref_=fn_al_tt_1

Gomorra

Gomorra és una pel·lícula italiana basada en el llibre homònim escrit per Roberto Saviano i que fa un retrat de l'entramat sòcio-econòmic de les organitzacions violentes de la Camorra italiana. És conegut el fet que l'autor del llibre està amenaçat de mort per la Camorra per haver-se infiltrat i descrit fets comesos per aquestes organitzacions.

La Camorra arriba a totes les esferes socials, però la pel·lícula sembla que es centri més en la part baixa de la piràmide (nens inclosos). Es tracta d'un film que adopta un to molt proper al documental per a narrar-nos l'infern d'una societat marcada per la violència. Apareixen molts personatges i cap d'ells té el protagonisme, es tracta de diverses històries que s'entrecreuen en una forma similar a com ho feien a Ciudad de Dios, una pel·lícula semblant en temàtica. Gomorra, però, està dirigida de forma més sòbria i menys donada a l'espectacle de ritme i fotografia marejants del film brasileny. Això no li resta en cap cas força a la narració i podem trobar molts moments impactants com els diferents assassinats que succeeixen, rodats amb una cruesa i realisme molt aconseguits.

El ritme és àgil i això fa que no ens avorrim, tot i que la pel·lícula corre el risc d'explorar les diferents històries d'una manera un tant difusa, sense prendre partit per cap personatge i explicant poc el que es veu en pantalla, la qual cosa pot dificultar la comprensió dels fets i la identificació amb els personatges, tot i que el to documental que s'imprimeix probablement ja busca aquest estil. De totes formes la bona factura general amb què compta Gomorra la fa una pel·lícula sòlida i aconseguida. Ens ensenya la complexitat d'aquest submón mostrant-nos fragments diversos de la vida de tot un entramat de personatges, i així es construeix un film que acompleix el seu objectiu principal, indignar-nos davant l'existència en la societat d'aquest tipus d'organitzacions que, just al contrari del que diu un dels caps al final de la pel·lícula, només beneficien a uns quants i perjudiquen a la gran majoria.

7/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0929425/

Red de mentiras

La nova pel·lícula de Ridley Scott ens trasllada a l'Orient Mitjà i ens aporta una visió sobre les xarxes d'espionatge que hi tenen lloc. Tenim la CIA, tenim el servei d'intel·ligència jordana, tenim Al-Qaeda i tenim tota una sèrie de personatges que es mouen entre unes i les altres. Per part de la CIA, dos personatges importants, els interpretats per Leonardo Di Caprio i Russell Crowe. El primer és un espia destacat a la zona encarregat d'operacions d'alt risc. El segon, el seu cap, la persona que des d'Estats Units tranquil·lament mou els fils, ja sigui des del seu còmode despatx o des de casa mentre cuida els nens. En la contraposició d'aquests dos personatges trobem un dels temes principals de la pel·lícula: fins a quin punt és lícit l'intervencionisme dels americans en països dels que tenen en realitat un desconeixement absolut i pels que senten més aviat despreci.

A l'agent Di Caprio li agrada la cultura d'aquells països, parla àrab i s'enamora d'una noia d'aquella zona. El personatge de Russell Crowe, per la seva part, és un ser amb una moralitat qüestionable a qui poc li importen en realitat les persones que habiten aquells països, i tot ho controla des del telèfon o des de la base d'operacions des d'on tenen una vista aèria per satèl·lit de tot el que passa. Per desgràcia per a la CIA, el modus operandi actual dels grups terroristes àrabs es basa en no utilitzar pràcticament la tecnologia, amb la qual cosa no es poden rastrejar missatges de mòbil ni correu electrònic. Tot es basa en la confiança entre persones.

L'equip encarregat de dur a terme el film consta de persones que ja havien treballat conjuntament en altres pel·lícules. El guionista William Monahan va escriure Infiltrados, que va ser protagonitzada per Di Caprio. També va escriure El Reino de los Cielos, dirigida per Sir Ridley Scott. Aquest per la seva part ja havia dirigit a Russell Crowe a Gladiator, Un Buen Año i a American Gangster. Tots ells aporten els seu bo saber fer característic i el resultat és una pel·lícula sòlida, intensa i força densa, de les que entretenen alhora que fan pensar una mica sobre certes qüestions del món actual. És molt lloable que un director com Ridley Scott, que podria tranquil·lament dedicar-se a fer bodris comercials (sense anar més lluny com el seu germà), encadeni bones pel·lícules una rera l'altra, sobre tot des de Gladiator. El mateix podem dir d'un Leonardo Di Caprio que des de Titanic ha aprofitat la seva fama i talent per tirar endavant projectes importants de directors de prestigi. Llur amor pel cinema s'acaba traduïnt en bons productes com el que avui ens ocupa, que no decepcionarà a qui li agradi el cinema d'espionatge de qualitat.

7/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0758774/

Camino

'¿Quieres que rece para que tú también te mueras?' és la frase amb què, acompanyada de la imatge de la nena moribunda protagonista, es publicita aquesta pel·lícula. No es pot negar que el que s'anuncia no sigui un fidel reflexe de les fortes emocions que obtindrem amb el seu visionat. Una pel·lícula que no va amb mitges tintes, una crítica ferotge i radical a la fe catòlica en general i a l'Opus Dei en particular, un truculent melodrama que no dubta en jugar totes les cartes de la baralla, fins i tot les més tramposes, per aconseguir que l'espectador s'emocioni i s'indigni. Els creadors de la pel·lícula prenen com a punt de partida una trista història real i la transformen en un festival de sentiments, en una festa massoquista de la que els participants som els soferts espectadors i de la que no en sortirem indiferents.

La història és la d'una nena malalta de càncer i de com part del seu entorn, començant per la seva mare, converteix el seu patiment en una oportunitat per exaltar la fe catòlica.

Fins a quin punt és lícit fer del patiment d'una família un espectacle? No entraré en la qüestió de si la història és fidel als fets reals. Segons el director la pel·lícula és completament objectiva. Segons la família de la nena, es tragiversen de forma cruel els fets. Deixant de banda aquesta discussió i detenint-nos en el que coneixem segur, la pel·lícula en sí, em faig una sèrie de preguntes: no invalida la forma emprada el contingut del què se'ns vol explicar? El director Javier Fesser està indignat amb l'Opus Dei i per a fer-nos-ho saber fa del patiment un espectacle. Probablement desconegui el significat de conceptes com subtilesa o delicadesa, que sense dubte el tema tractat mereixia. No es tracta d'estalviar a l'espectador les parts dures de la història, sinó de no recrear-s'hi. En aquest sentit el film està ple d'escenes redundants i explicatives. És necessària la inclusió de nombrosos passatges onírics per remarcar-nos que la nena protagonista rebosa de vida i que la fe de la seva mare no fa més que reprimir-la? O tan sols s'han afegit per mostrar-nos l'habilitat visual i creadora del director, que ja coneixíem per una altra banda? És necessari convertir el personatge de la pobre mare en una espècie de bruixa maligna? És que potser no és suficient amb posar el dit a la llaga en certs temes, sinó que cal introduir-hi la mà sencera i remenar fins a reventar la ferida?

La pel·lícula té bona factura, està ben interpretada, té inventiva i per moments funciona força bé en la part dramàtica, però per desgràcia es perd en el camí de l'excés. Em pregunto si aquesta és una pel·lícula valenta com pretén o en realitat és un acte de covardia. Javier Fesser probablement sentia que haver filmat La Gran Aventura de Mortadelo y Filemón no el convertia en un director important i, per aconseguir-ho, què millor que el recurs d'una història amb nena malalta i una crítica a un blanc fàcil com l'Opus Dei?. Si Amenábar va fer Mar Adentro, per què no podia fer ell Camino? Per desgràcia sembla que no confiava prou en l'essència de la història i ha volgut ornamentar-la emprant tots els recursos al seu abast per intentar que funcionés, donant com a resultat una pel·lícula massa llarga i excessiva en els aspectes esmentats.

5/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt1206285/

Tropic Thunder

El nou film de Ben Stiller com a director i actor és una sàtira del món de Hollywood i de les pel·lícules bèl·liques, que acaba funcionant més com a mostra d'acció destructiva i hipervitaminada que com a successió de gags humorístics, ja que aquests no acaben de resultar especialment graciosos, per ser de traç gruixut i poc imaginatius. No espereu per tant riure com ho farieu en pel·lícules aparentment tontes però més divertides com Hot Shots, a menys que us vagi la sal grossa i gaudiu de l'excés de sang i brutícia com a desencadenants de l'humor. Això sí, la crítica que fa del món cinematogràfic és demolidora, ni que sigui per la seva falta de sutilesa.

És una pel·lícula sorollosa i lletja, com a bon film del Vietnam direu. Sí, és veritat. I també, està rodada amb una ració generosa d'energia i acaba éssent entretinguda si no ens fa res entrar dins el joc de la violència i l'excés, i si ens resulta graciós veure un desfassat i calb Tom Cruise ballant posseït o altres actors com Jack Black o el mateix Ben Stiller en papers que segurament no devien fer gaire gràcia a les seves mares, tot i que ja deuen estar curades d'espants. Robert Downey Jr., Nick Nolte i Matthew McConaughey també s'afegeixen a la festa, el més curiós és que no desentonen gaire. Tot plegat s'han vist paròdies més dolentes i la veritat és que s'acaba fent simpàtica ni que sigui pel fet xocant que Hollywood sigui capaç de produir pel·lícules que parlin tan malament del seu propi món.

5/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0942385/

WALL·E

Com a nova mostra de la gran quantitat de talent i entusiasme amb la que compten a la factoria Pixar, aquí tenim la seva nova pel·lícula. Aquest cop el protagonista és el robot WALL·E, amb certes reminiscències del Número 5 de Cortocircuito o del mateix E.T, però també amb un fort grau de personalitat pròpia.

L'aventura d'aquest petit robot destinat des de fa 700 anys a netejar el sòl terrestre en sol·litud quan de sobte la seva rutina es veu trasbalsada per l'arribada d'una misteriosa nau, en realitat són dues històries, una d'amor entre robots i l'altra de pura ciència-ficció, de l'estil 'salvem la terra'. La d'amor és senzilla, tendre i emotiva. La sol·litud eterna del robot de sobte es veu trencada per l'arribada d'un altre ésser meravellós, una robot anomenada EVE, que li canviarà la vida i de la qual s'enamora. Degut a això WALL·E ajudarà EVE en la seva missió, donant pas a la història de ciència-ficció, que és una nova demostració de força bruta en qüestió d'animació i disseny de Pixar. Aquesta gent maneguen la conjunció de tecnologia i art de forma aclaparadora, i el resultat torna a ser excepcional. I van ja moltes pel·lícules des del primer Toy Story...

Personalment crec que el sostre cinematogràfic de Pixar el van assolir en l'anterior pel·lícula, Ratatouille. Això no obstant, ja és qüestió de gustos i només queda celebrar cada any una nova mostra sublim de cinema d'animació. La que tenim aquí és una pel·lícula pràcticament muda i m'atreviria a dir que menys comercial del que estem acostumats, ja que opta per un estil en certs moments més poètic que no pas humorístic, tot i que ambdues característiques hi són presents i es donen de la mà de forma magistral. El director Andrew Stanton (Buscando a Nemo) és un gran narrador i això es nota en cada pla i en cada gest, comptant amb una bona història explicada amb amor pel detall.

Com a punt estrany i discutible faria notar l'elecció de mostrar els éssers humans en forma d'actors reals i també en forma de personatges animats, perjudica al meu parer la coherència visual de la proposta. Destacaria com a detall, en canvi, l'imaginatiu disseny d'efectes sonors (aquella veu del robot protagonista) i la sempre original i encertada música de Thomas Newman, que arrodoneix el virtuosisme audiovisual general del que gaudeix el film.

8/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0910970/