divendres, 12 de setembre del 2008

Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal

Avui era el dia. Ja l'he vista. En el gran cinema Urgell de Barcelona, en butaca privilegiada. Us preguntareu si m'ha agradat, per això estareu llegint aquest text imagino. Procuraré no donar excessives dades sobre la pel·lícula per tal de no desmontar-vos l'experiència. Començaré dient, això sí, que Spielberg no defrauda, Lucas a vegades pot ser que sí, però Spielberg no. Donem per suposat que estarem davant una bona pel·lícula. Serà suficientment bona pel que tots els afeccionats esperem?

Anava al cinema amb cert escepticisme, del sa, d'aquell que no esperes grans sorpreses ni negatives ni positives. Les espectatives, altes pel sol fet de tractar-se d'una nova entrega d'Indiana Jones. Havia intentat informar-me el menys possible per a tenir una opinió no influenciada per aquestes sempre molestes espectatives. Per tant, tan sols havia vist el tràiler (vaig provar d'evitar-ho, en va per suposat) i de la pel·lícula en sí només sabia pinzellades de l'argument.

Posat ja en plena projecció, sala fosca i un servidor els cinc sentits en la pantalla i els altaveus, en algun moment m'ha semblat que el director treballava a mig gas (amb precedents com Salvar al Soldado Ryan, com evitar aquesta sensació?). Também'ha donat la lleu impressió que al llarg de la pel·lícula sobrava un pèl de xerrameca i de trama arqueològica del tipus que no interessa pas especialment a l'espectador no asidu habitual als jocs de rol. Culparé d'això si se'm permet la gosadia al guionista David Koepp, que sol treballar per encàrrec en grans produccions, els resultats de les quals no solen destacar especialment pel seu llibret (vegi's Parque Jurásico, Misión: Imposible o La Guerra de los Mundos).

Potser no ha valgut la pena l'espera d'aquests dinou anys? Anem preparant algun tipus de suïcidi col·lectiu? La resposta és clara: no. Insistiré les vegades que faci falta. Spielberg no defrauda. I si és el director amb diferència més dotat del cinema d'entreteniment (llegeixi's, alt voltatge d'acció pura, pinzellades d'humor quan toca, personatges amb cor i carisma i una tècnica cinematogràfica inigualable), és en ocasions com aquesta on es demostra amb força l'esmentada teoria.

Prepareu-vos per un espectacle vibrant i acció sense pausa. Com la resta d'exponents de la saga, direu. Exactament. D'això es tractava i això és el que ofereix. Tranquil·litat però. No hi ha estancament ni falta d'idees. Tampoc espereu el reinventament de la roda. No és això. És un capítol més d'una saga magnífica que representa el cènit en la meva opinió pel que fa a cinema d'acció. Un capítol que recull el que de bo tenien els anteriors i actualitza la fórmula mitjançant: una gustosa història mescla a base de dosis de nous i vells personatges, una combinació d'eficaços decorats cartó-pedra amb espectaculars vistes de paissatges i una perfecta conjunció de grans i moderns efectes digitals amb els tradicionals maquillatges i demés artilugis i maquinàries mòbils.

Millor, pitjor que les altres, preguntareu. Això va a gust de cadascú. Hauré de tornar-la a veure per decidir la posició en la meva llista personal, però només l'existència del dubte ja assenyala l'alt grau de satisfacció amb què he sortit del cinema, ja que fins i tot la més fluixa de les tres anteriors atesorava graus de diversió (que és del que tracta l'invent, i d'emoció) com difícilment pot trobar-se en un cinema qualsevol un dia corrent de l'any.

De fet, durant tota la pel·lícula la meva gran preocupació era que no arribés el final massa aviat, amb això crec que ho dic tot, tal era el grau d'entreteniment a presió que els cineastes inventors de l'artefacte cinematogràfic injecten en via intravenosa a l'espectador.

9/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0367882/