Gomorra és una pel·lícula italiana basada en el llibre homònim escrit per Roberto Saviano i que fa un retrat de l'entramat sòcio-econòmic de les organitzacions violentes de la Camorra italiana. És conegut el fet que l'autor del llibre està amenaçat de mort per la Camorra per haver-se infiltrat i descrit fets comesos per aquestes organitzacions.
La Camorra arriba a totes les esferes socials, però la pel·lícula sembla que es centri més en la part baixa de la piràmide (nens inclosos). Es tracta d'un film que adopta un to molt proper al documental per a narrar-nos l'infern d'una societat marcada per la violència. Apareixen molts personatges i cap d'ells té el protagonisme, es tracta de diverses històries que s'entrecreuen en una forma similar a com ho feien a Ciudad de Dios, una pel·lícula semblant en temàtica. Gomorra, però, està dirigida de forma més sòbria i menys donada a l'espectacle de ritme i fotografia marejants del film brasileny. Això no li resta en cap cas força a la narració i podem trobar molts moments impactants com els diferents assassinats que succeeixen, rodats amb una cruesa i realisme molt aconseguits.
El ritme és àgil i això fa que no ens avorrim, tot i que la pel·lícula corre el risc d'explorar les diferents històries d'una manera un tant difusa, sense prendre partit per cap personatge i explicant poc el que es veu en pantalla, la qual cosa pot dificultar la comprensió dels fets i la identificació amb els personatges, tot i que el to documental que s'imprimeix probablement ja busca aquest estil. De totes formes la bona factura general amb què compta Gomorra la fa una pel·lícula sòlida i aconseguida. Ens ensenya la complexitat d'aquest submón mostrant-nos fragments diversos de la vida de tot un entramat de personatges, i així es construeix un film que acompleix el seu objectiu principal, indignar-nos davant l'existència en la societat d'aquest tipus d'organitzacions que, just al contrari del que diu un dels caps al final de la pel·lícula, només beneficien a uns quants i perjudiquen a la gran majoria.
7/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0929425/
dimecres, 3 de desembre del 2008
dilluns, 10 de novembre del 2008
Red de mentiras
La nova pel·lícula de Ridley Scott ens trasllada a l'Orient Mitjà i ens aporta una visió sobre les xarxes d'espionatge que hi tenen lloc. Tenim la CIA, tenim el servei d'intel·ligència jordana, tenim Al-Qaeda i tenim tota una sèrie de personatges que es mouen entre unes i les altres. Per part de la CIA, dos personatges importants, els interpretats per Leonardo Di Caprio i Russell Crowe. El primer és un espia destacat a la zona encarregat d'operacions d'alt risc. El segon, el seu cap, la persona que des d'Estats Units tranquil·lament mou els fils, ja sigui des del seu còmode despatx o des de casa mentre cuida els nens. En la contraposició d'aquests dos personatges trobem un dels temes principals de la pel·lícula: fins a quin punt és lícit l'intervencionisme dels americans en països dels que tenen en realitat un desconeixement absolut i pels que senten més aviat despreci.
A l'agent Di Caprio li agrada la cultura d'aquells països, parla àrab i s'enamora d'una noia d'aquella zona. El personatge de Russell Crowe, per la seva part, és un ser amb una moralitat qüestionable a qui poc li importen en realitat les persones que habiten aquells països, i tot ho controla des del telèfon o des de la base d'operacions des d'on tenen una vista aèria per satèl·lit de tot el que passa. Per desgràcia per a la CIA, el modus operandi actual dels grups terroristes àrabs es basa en no utilitzar pràcticament la tecnologia, amb la qual cosa no es poden rastrejar missatges de mòbil ni correu electrònic. Tot es basa en la confiança entre persones.
L'equip encarregat de dur a terme el film consta de persones que ja havien treballat conjuntament en altres pel·lícules. El guionista William Monahan va escriure Infiltrados, que va ser protagonitzada per Di Caprio. També va escriure El Reino de los Cielos, dirigida per Sir Ridley Scott. Aquest per la seva part ja havia dirigit a Russell Crowe a Gladiator, Un Buen Año i a American Gangster. Tots ells aporten els seu bo saber fer característic i el resultat és una pel·lícula sòlida, intensa i força densa, de les que entretenen alhora que fan pensar una mica sobre certes qüestions del món actual. És molt lloable que un director com Ridley Scott, que podria tranquil·lament dedicar-se a fer bodris comercials (sense anar més lluny com el seu germà), encadeni bones pel·lícules una rera l'altra, sobre tot des de Gladiator. El mateix podem dir d'un Leonardo Di Caprio que des de Titanic ha aprofitat la seva fama i talent per tirar endavant projectes importants de directors de prestigi. Llur amor pel cinema s'acaba traduïnt en bons productes com el que avui ens ocupa, que no decepcionarà a qui li agradi el cinema d'espionatge de qualitat.
7/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0758774/
A l'agent Di Caprio li agrada la cultura d'aquells països, parla àrab i s'enamora d'una noia d'aquella zona. El personatge de Russell Crowe, per la seva part, és un ser amb una moralitat qüestionable a qui poc li importen en realitat les persones que habiten aquells països, i tot ho controla des del telèfon o des de la base d'operacions des d'on tenen una vista aèria per satèl·lit de tot el que passa. Per desgràcia per a la CIA, el modus operandi actual dels grups terroristes àrabs es basa en no utilitzar pràcticament la tecnologia, amb la qual cosa no es poden rastrejar missatges de mòbil ni correu electrònic. Tot es basa en la confiança entre persones.
L'equip encarregat de dur a terme el film consta de persones que ja havien treballat conjuntament en altres pel·lícules. El guionista William Monahan va escriure Infiltrados, que va ser protagonitzada per Di Caprio. També va escriure El Reino de los Cielos, dirigida per Sir Ridley Scott. Aquest per la seva part ja havia dirigit a Russell Crowe a Gladiator, Un Buen Año i a American Gangster. Tots ells aporten els seu bo saber fer característic i el resultat és una pel·lícula sòlida, intensa i força densa, de les que entretenen alhora que fan pensar una mica sobre certes qüestions del món actual. És molt lloable que un director com Ridley Scott, que podria tranquil·lament dedicar-se a fer bodris comercials (sense anar més lluny com el seu germà), encadeni bones pel·lícules una rera l'altra, sobre tot des de Gladiator. El mateix podem dir d'un Leonardo Di Caprio que des de Titanic ha aprofitat la seva fama i talent per tirar endavant projectes importants de directors de prestigi. Llur amor pel cinema s'acaba traduïnt en bons productes com el que avui ens ocupa, que no decepcionarà a qui li agradi el cinema d'espionatge de qualitat.
7/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0758774/
dijous, 30 d’octubre del 2008
Camino
'¿Quieres que rece para que tú también te mueras?' és la frase amb què, acompanyada de la imatge de la nena moribunda protagonista, es publicita aquesta pel·lícula. No es pot negar que el que s'anuncia no sigui un fidel reflexe de les fortes emocions que obtindrem amb el seu visionat. Una pel·lícula que no va amb mitges tintes, una crítica ferotge i radical a la fe catòlica en general i a l'Opus Dei en particular, un truculent melodrama que no dubta en jugar totes les cartes de la baralla, fins i tot les més tramposes, per aconseguir que l'espectador s'emocioni i s'indigni. Els creadors de la pel·lícula prenen com a punt de partida una trista història real i la transformen en un festival de sentiments, en una festa massoquista de la que els participants som els soferts espectadors i de la que no en sortirem indiferents.
La història és la d'una nena malalta de càncer i de com part del seu entorn, començant per la seva mare, converteix el seu patiment en una oportunitat per exaltar la fe catòlica.
Fins a quin punt és lícit fer del patiment d'una família un espectacle? No entraré en la qüestió de si la història és fidel als fets reals. Segons el director la pel·lícula és completament objectiva. Segons la família de la nena, es tragiversen de forma cruel els fets. Deixant de banda aquesta discussió i detenint-nos en el que coneixem segur, la pel·lícula en sí, em faig una sèrie de preguntes: no invalida la forma emprada el contingut del què se'ns vol explicar? El director Javier Fesser està indignat amb l'Opus Dei i per a fer-nos-ho saber fa del patiment un espectacle. Probablement desconegui el significat de conceptes com subtilesa o delicadesa, que sense dubte el tema tractat mereixia. No es tracta d'estalviar a l'espectador les parts dures de la història, sinó de no recrear-s'hi. En aquest sentit el film està ple d'escenes redundants i explicatives. És necessària la inclusió de nombrosos passatges onírics per remarcar-nos que la nena protagonista rebosa de vida i que la fe de la seva mare no fa més que reprimir-la? O tan sols s'han afegit per mostrar-nos l'habilitat visual i creadora del director, que ja coneixíem per una altra banda? És necessari convertir el personatge de la pobre mare en una espècie de bruixa maligna? És que potser no és suficient amb posar el dit a la llaga en certs temes, sinó que cal introduir-hi la mà sencera i remenar fins a reventar la ferida?
La pel·lícula té bona factura, està ben interpretada, té inventiva i per moments funciona força bé en la part dramàtica, però per desgràcia es perd en el camí de l'excés. Em pregunto si aquesta és una pel·lícula valenta com pretén o en realitat és un acte de covardia. Javier Fesser probablement sentia que haver filmat La Gran Aventura de Mortadelo y Filemón no el convertia en un director important i, per aconseguir-ho, què millor que el recurs d'una història amb nena malalta i una crítica a un blanc fàcil com l'Opus Dei?. Si Amenábar va fer Mar Adentro, per què no podia fer ell Camino? Per desgràcia sembla que no confiava prou en l'essència de la història i ha volgut ornamentar-la emprant tots els recursos al seu abast per intentar que funcionés, donant com a resultat una pel·lícula massa llarga i excessiva en els aspectes esmentats.
5/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt1206285/
La història és la d'una nena malalta de càncer i de com part del seu entorn, començant per la seva mare, converteix el seu patiment en una oportunitat per exaltar la fe catòlica.
Fins a quin punt és lícit fer del patiment d'una família un espectacle? No entraré en la qüestió de si la història és fidel als fets reals. Segons el director la pel·lícula és completament objectiva. Segons la família de la nena, es tragiversen de forma cruel els fets. Deixant de banda aquesta discussió i detenint-nos en el que coneixem segur, la pel·lícula en sí, em faig una sèrie de preguntes: no invalida la forma emprada el contingut del què se'ns vol explicar? El director Javier Fesser està indignat amb l'Opus Dei i per a fer-nos-ho saber fa del patiment un espectacle. Probablement desconegui el significat de conceptes com subtilesa o delicadesa, que sense dubte el tema tractat mereixia. No es tracta d'estalviar a l'espectador les parts dures de la història, sinó de no recrear-s'hi. En aquest sentit el film està ple d'escenes redundants i explicatives. És necessària la inclusió de nombrosos passatges onírics per remarcar-nos que la nena protagonista rebosa de vida i que la fe de la seva mare no fa més que reprimir-la? O tan sols s'han afegit per mostrar-nos l'habilitat visual i creadora del director, que ja coneixíem per una altra banda? És necessari convertir el personatge de la pobre mare en una espècie de bruixa maligna? És que potser no és suficient amb posar el dit a la llaga en certs temes, sinó que cal introduir-hi la mà sencera i remenar fins a reventar la ferida?
La pel·lícula té bona factura, està ben interpretada, té inventiva i per moments funciona força bé en la part dramàtica, però per desgràcia es perd en el camí de l'excés. Em pregunto si aquesta és una pel·lícula valenta com pretén o en realitat és un acte de covardia. Javier Fesser probablement sentia que haver filmat La Gran Aventura de Mortadelo y Filemón no el convertia en un director important i, per aconseguir-ho, què millor que el recurs d'una història amb nena malalta i una crítica a un blanc fàcil com l'Opus Dei?. Si Amenábar va fer Mar Adentro, per què no podia fer ell Camino? Per desgràcia sembla que no confiava prou en l'essència de la història i ha volgut ornamentar-la emprant tots els recursos al seu abast per intentar que funcionés, donant com a resultat una pel·lícula massa llarga i excessiva en els aspectes esmentats.
5/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt1206285/
divendres, 3 d’octubre del 2008
Tropic Thunder
El nou film de Ben Stiller com a director i actor és una sàtira del món de Hollywood i de les pel·lícules bèl·liques, que acaba funcionant més com a mostra d'acció destructiva i hipervitaminada que com a successió de gags humorístics, ja que aquests no acaben de resultar especialment graciosos, per ser de traç gruixut i poc imaginatius. No espereu per tant riure com ho farieu en pel·lícules aparentment tontes però més divertides com Hot Shots, a menys que us vagi la sal grossa i gaudiu de l'excés de sang i brutícia com a desencadenants de l'humor. Això sí, la crítica que fa del món cinematogràfic és demolidora, ni que sigui per la seva falta de sutilesa.
És una pel·lícula sorollosa i lletja, com a bon film del Vietnam direu. Sí, és veritat. I també, està rodada amb una ració generosa d'energia i acaba éssent entretinguda si no ens fa res entrar dins el joc de la violència i l'excés, i si ens resulta graciós veure un desfassat i calb Tom Cruise ballant posseït o altres actors com Jack Black o el mateix Ben Stiller en papers que segurament no devien fer gaire gràcia a les seves mares, tot i que ja deuen estar curades d'espants. Robert Downey Jr., Nick Nolte i Matthew McConaughey també s'afegeixen a la festa, el més curiós és que no desentonen gaire. Tot plegat s'han vist paròdies més dolentes i la veritat és que s'acaba fent simpàtica ni que sigui pel fet xocant que Hollywood sigui capaç de produir pel·lícules que parlin tan malament del seu propi món.
5/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0942385/
És una pel·lícula sorollosa i lletja, com a bon film del Vietnam direu. Sí, és veritat. I també, està rodada amb una ració generosa d'energia i acaba éssent entretinguda si no ens fa res entrar dins el joc de la violència i l'excés, i si ens resulta graciós veure un desfassat i calb Tom Cruise ballant posseït o altres actors com Jack Black o el mateix Ben Stiller en papers que segurament no devien fer gaire gràcia a les seves mares, tot i que ja deuen estar curades d'espants. Robert Downey Jr., Nick Nolte i Matthew McConaughey també s'afegeixen a la festa, el més curiós és que no desentonen gaire. Tot plegat s'han vist paròdies més dolentes i la veritat és que s'acaba fent simpàtica ni que sigui pel fet xocant que Hollywood sigui capaç de produir pel·lícules que parlin tan malament del seu propi món.
5/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0942385/
WALL·E
Com a nova mostra de la gran quantitat de talent i entusiasme amb la que compten a la factoria Pixar, aquí tenim la seva nova pel·lícula. Aquest cop el protagonista és el robot WALL·E, amb certes reminiscències del Número 5 de Cortocircuito o del mateix E.T, però també amb un fort grau de personalitat pròpia.
L'aventura d'aquest petit robot destinat des de fa 700 anys a netejar el sòl terrestre en sol·litud quan de sobte la seva rutina es veu trasbalsada per l'arribada d'una misteriosa nau, en realitat són dues històries, una d'amor entre robots i l'altra de pura ciència-ficció, de l'estil 'salvem la terra'. La d'amor és senzilla, tendre i emotiva. La sol·litud eterna del robot de sobte es veu trencada per l'arribada d'un altre ésser meravellós, una robot anomenada EVE, que li canviarà la vida i de la qual s'enamora. Degut a això WALL·E ajudarà EVE en la seva missió, donant pas a la història de ciència-ficció, que és una nova demostració de força bruta en qüestió d'animació i disseny de Pixar. Aquesta gent maneguen la conjunció de tecnologia i art de forma aclaparadora, i el resultat torna a ser excepcional. I van ja moltes pel·lícules des del primer Toy Story...
Personalment crec que el sostre cinematogràfic de Pixar el van assolir en l'anterior pel·lícula, Ratatouille. Això no obstant, ja és qüestió de gustos i només queda celebrar cada any una nova mostra sublim de cinema d'animació. La que tenim aquí és una pel·lícula pràcticament muda i m'atreviria a dir que menys comercial del que estem acostumats, ja que opta per un estil en certs moments més poètic que no pas humorístic, tot i que ambdues característiques hi són presents i es donen de la mà de forma magistral. El director Andrew Stanton (Buscando a Nemo) és un gran narrador i això es nota en cada pla i en cada gest, comptant amb una bona història explicada amb amor pel detall.
Com a punt estrany i discutible faria notar l'elecció de mostrar els éssers humans en forma d'actors reals i també en forma de personatges animats, perjudica al meu parer la coherència visual de la proposta. Destacaria com a detall, en canvi, l'imaginatiu disseny d'efectes sonors (aquella veu del robot protagonista) i la sempre original i encertada música de Thomas Newman, que arrodoneix el virtuosisme audiovisual general del que gaudeix el film.
8/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0910970/
L'aventura d'aquest petit robot destinat des de fa 700 anys a netejar el sòl terrestre en sol·litud quan de sobte la seva rutina es veu trasbalsada per l'arribada d'una misteriosa nau, en realitat són dues històries, una d'amor entre robots i l'altra de pura ciència-ficció, de l'estil 'salvem la terra'. La d'amor és senzilla, tendre i emotiva. La sol·litud eterna del robot de sobte es veu trencada per l'arribada d'un altre ésser meravellós, una robot anomenada EVE, que li canviarà la vida i de la qual s'enamora. Degut a això WALL·E ajudarà EVE en la seva missió, donant pas a la història de ciència-ficció, que és una nova demostració de força bruta en qüestió d'animació i disseny de Pixar. Aquesta gent maneguen la conjunció de tecnologia i art de forma aclaparadora, i el resultat torna a ser excepcional. I van ja moltes pel·lícules des del primer Toy Story...
Personalment crec que el sostre cinematogràfic de Pixar el van assolir en l'anterior pel·lícula, Ratatouille. Això no obstant, ja és qüestió de gustos i només queda celebrar cada any una nova mostra sublim de cinema d'animació. La que tenim aquí és una pel·lícula pràcticament muda i m'atreviria a dir que menys comercial del que estem acostumats, ja que opta per un estil en certs moments més poètic que no pas humorístic, tot i que ambdues característiques hi són presents i es donen de la mà de forma magistral. El director Andrew Stanton (Buscando a Nemo) és un gran narrador i això es nota en cada pla i en cada gest, comptant amb una bona història explicada amb amor pel detall.
Com a punt estrany i discutible faria notar l'elecció de mostrar els éssers humans en forma d'actors reals i també en forma de personatges animats, perjudica al meu parer la coherència visual de la proposta. Destacaria com a detall, en canvi, l'imaginatiu disseny d'efectes sonors (aquella veu del robot protagonista) i la sempre original i encertada música de Thomas Newman, que arrodoneix el virtuosisme audiovisual general del que gaudeix el film.
8/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0910970/
dissabte, 20 de setembre del 2008
Vicky Cristina Barcelona
Torna un any més Woody Allen. El ritme que porta aquest home fent pel·lícules des de fa 40 anys és digne d'admiració, pràcticament a una pel·lícula per any. No ho seria per suposat si el nivell de qualitat que manté no fos el que és. La nova proposta està rodada a Barcelona amb financiació espanyola, i està protagonitzada per Rebecca Hall, la seva ja habitual Scarlett Johansson i els actors espanyols Javier Bardem i Penélope Cruz. Allen només escriu i dirigeix.
La pel·lícula ens parla de dues turistes americanes de personalitats oposades passant un temps de viatge per Barcelona, de com ambdues coneixen a un pintor espanyol (Javier Bardem) i la seva ex-dona, així com de les relacions turbulentes que es donaran entre ells.
El millor de les pel·lícules de Woody Allen, al menys en el meu cas, és la satisfacció que un experimenta de veure com cada any un cop més la cita anual compleix amb el que espero. I què espero?, preguntareu encuriosits. Doncs pel·lícules que no donen la impressió de tenir grans pretensions, guions àgils i amb bones idees, interpretacions riques i naturals, humor agraït en alguns casos, dramatisme punyent en altres, o una bona mescla d'ambdues característiques com és el cas que se'ns presenta. Sempre tractant les relacions humanes, és clar. No sé si és aquesta la recepta exacta d'una pel·lícula Woody Allen, però s'hi deu assemblar. I és una recepta que potser no a tothom agrada, però que jo degusto cada any sense esforç i amb plaer.
Podríem parlar de la suposada decadència de Woody Allen, però no ho faré perquè és un invent de periodistes enfadats exactament no sé amb què, ja que des de posem el cas Acordes y Desacuerdos fins a El Sueño de Cassandra trobem pel·lícules que van des de l'esplèndid fins a molt per sobre de la mitja. En la que ens avui ens ocupa, Barcelona llueix, els actors, especialment els espanyols (quina gran actriu és Penélope Cruz), estan esplèndids, els canvis idiomàtics (imprescindible la versió original) fan gràcia i tot funciona com ha de funcionar. No s'ha de demanar més. I tampoc menys.
7/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0497465/
La pel·lícula ens parla de dues turistes americanes de personalitats oposades passant un temps de viatge per Barcelona, de com ambdues coneixen a un pintor espanyol (Javier Bardem) i la seva ex-dona, així com de les relacions turbulentes que es donaran entre ells.
El millor de les pel·lícules de Woody Allen, al menys en el meu cas, és la satisfacció que un experimenta de veure com cada any un cop més la cita anual compleix amb el que espero. I què espero?, preguntareu encuriosits. Doncs pel·lícules que no donen la impressió de tenir grans pretensions, guions àgils i amb bones idees, interpretacions riques i naturals, humor agraït en alguns casos, dramatisme punyent en altres, o una bona mescla d'ambdues característiques com és el cas que se'ns presenta. Sempre tractant les relacions humanes, és clar. No sé si és aquesta la recepta exacta d'una pel·lícula Woody Allen, però s'hi deu assemblar. I és una recepta que potser no a tothom agrada, però que jo degusto cada any sense esforç i amb plaer.
Podríem parlar de la suposada decadència de Woody Allen, però no ho faré perquè és un invent de periodistes enfadats exactament no sé amb què, ja que des de posem el cas Acordes y Desacuerdos fins a El Sueño de Cassandra trobem pel·lícules que van des de l'esplèndid fins a molt per sobre de la mitja. En la que ens avui ens ocupa, Barcelona llueix, els actors, especialment els espanyols (quina gran actriu és Penélope Cruz), estan esplèndids, els canvis idiomàtics (imprescindible la versió original) fan gràcia i tot funciona com ha de funcionar. No s'ha de demanar més. I tampoc menys.
7/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0497465/
divendres, 12 de setembre del 2008
Che, el Argentino
La nova pel·lícula de Steven Soderbergh és la primera de les dues que ha rodat sobre la figura del popular revolucionari. Aquesta primera en concret ens descriu la vida i accions del personatge durant la seva participació en els fets que van permetre a Cuba la revolució castrista a la dècada dels anys 50, així com les seves participacions polítiques en les assemblees de la ONU uns anys després.
No és intenció de la pel·lícula jutjar el personatge, sinó més aviat mostrar de forma gairebé documental quines foren les seves accions durant aquell període i en base a quines idees actuava. El personatge ens és humanitzat a través de la suau però determinada interpretació de Benicio del Toro, que ens mostra un Che just i de principis molt interioritzats.
Al final el resultat de la pel·lícula no és ni despreciable ni especialment destacable. És una obra ben realitzada, però potser massa episòdica i força plana en la part emocional. És impoluta dramàticament i està ben interpretada, però no ens arriba a transmetre la passió de la que de ben segur participava el Che en la seva vida.
5/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0892255/
No és intenció de la pel·lícula jutjar el personatge, sinó més aviat mostrar de forma gairebé documental quines foren les seves accions durant aquell període i en base a quines idees actuava. El personatge ens és humanitzat a través de la suau però determinada interpretació de Benicio del Toro, que ens mostra un Che just i de principis molt interioritzats.
Al final el resultat de la pel·lícula no és ni despreciable ni especialment destacable. És una obra ben realitzada, però potser massa episòdica i força plana en la part emocional. És impoluta dramàticament i està ben interpretada, però no ens arriba a transmetre la passió de la que de ben segur participava el Che en la seva vida.
5/10
Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0892255/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)