Vicky Cristina Barcelona

Torna un any més Woody Allen. El ritme que porta aquest home fent pel·lícules des de fa 40 anys és digne d'admiració, pràcticament a una pel·lícula per any. No ho seria per suposat si el nivell de qualitat que manté no fos el que és. La nova proposta està rodada a Barcelona amb financiació espanyola, i està protagonitzada per Rebecca Hall, la seva ja habitual Scarlett Johansson i els actors espanyols Javier Bardem i Penélope Cruz. Allen només escriu i dirigeix.

La pel·lícula ens parla de dues turistes americanes de personalitats oposades passant un temps de viatge per Barcelona, de com ambdues coneixen a un pintor espanyol (Javier Bardem) i la seva ex-dona, així com de les relacions turbulentes que es donaran entre ells.

El millor de les pel·lícules de Woody Allen, al menys en el meu cas, és la satisfacció que un experimenta de veure com cada any un cop més la cita anual compleix amb el que espero. I què espero?, preguntareu encuriosits. Doncs pel·lícules que no donen la impressió de tenir grans pretensions, guions àgils i amb bones idees, interpretacions riques i naturals, humor agraït en alguns casos, dramatisme punyent en altres, o una bona mescla d'ambdues característiques com és el cas que se'ns presenta. Sempre tractant les relacions humanes, és clar. No sé si és aquesta la recepta exacta d'una pel·lícula Woody Allen, però s'hi deu assemblar. I és una recepta que potser no a tothom agrada, però que jo degusto cada any sense esforç i amb plaer.

Podríem parlar de la suposada decadència de Woody Allen, però no ho faré perquè és un invent de periodistes enfadats exactament no sé amb què, ja que des de posem el cas Acordes y Desacuerdos fins a El Sueño de Cassandra trobem pel·lícules que van des de l'esplèndid fins a molt per sobre de la mitja. En la que ens avui ens ocupa, Barcelona llueix, els actors, especialment els espanyols (quina gran actriu és Penélope Cruz), estan esplèndids, els canvis idiomàtics (imprescindible la versió original) fan gràcia i tot funciona com ha de funcionar. No s'ha de demanar més. I tampoc menys.

7/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0497465/

Che, el Argentino

La nova pel·lícula de Steven Soderbergh és la primera de les dues que ha rodat sobre la figura del popular revolucionari. Aquesta primera en concret ens descriu la vida i accions del personatge durant la seva participació en els fets que van permetre a Cuba la revolució castrista a la dècada dels anys 50, així com les seves participacions polítiques en les assemblees de la ONU uns anys després.

No és intenció de la pel·lícula jutjar el personatge, sinó més aviat mostrar de forma gairebé documental quines foren les seves accions durant aquell període i en base a quines idees actuava. El personatge ens és humanitzat a través de la suau però determinada interpretació de Benicio del Toro, que ens mostra un Che just i de principis molt interioritzats.

Al final el resultat de la pel·lícula no és ni despreciable ni especialment destacable. És una obra ben realitzada, però potser massa episòdica i força plana en la part emocional. És impoluta dramàticament i està ben interpretada, però no ens arriba a transmetre la passió de la que de ben segur participava el Che en la seva vida.

5/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0892255/

El Caballero Oscuro

Per fi la tan esperada nova entrega de la sèrie Batman ha arribat a les nostres pantalles. Precedida per un èxit aclaparador als cinemes d'Estats Units, on està batent tot tipus de récords, ja l'hem poguda veure als nostres cinemes. Recordem que es tracta de la segona entrega de Batman Begins, pel·lícula que va suposar un canvi de registre important en la sèrie del cavaller emmascarat cap a terrenys més foscos i realistes, de la mà de Cristopher Nolan, director de les excel·lents Memento o El Truco Final.

En el cas que ens ocupa, s'ha accentuat encara més el to verídic, i tal com va assenyalar el seu director, des d'un punt de vista visual i argumental beu més d'una pel·lícula com Heat que no pas de la fantasia i del disseny de producció exhuberant i gòtic dels Batmans de Tim Burton. Evidentment hi ha alguns tocs que es deuen més a gèneres com la ciència ficció, però estan reduïts al mínim, i la pel·lícula esdevé més aviat un thriller d'acció argumentalment molt dens, adult i impecable. L'habilitat del seu director i els guionistes consisteix en crear un film que comença de forma trepidant i que va desenvolupant un guió complexe a ritme vertiginós que fa crèixer en l'espectador cada cop més una incòmode sensació de desassossec, de por, produïda per la inquietant presència del Joker i de les seves malifetes. És com si Gotham s'estigui convertint en un infern a mesura que passen els minuts de la pel·lícula, i és una sensació molt aconseguida. Sense dubte, la presència d'aquest dolent interpretat pel difunt Heath Ledger és una de les bases més importants amb què compta la pel·lícula.

En l'anterior Batman trobàvem una pel·lícula notable però massa capficada en donar explicacions plausibles i en convèncer'ns que Batman podia ser explicat de forma lògica i realista. En la present la realitat del que veiem es dóna per suposada i la forma visual ho enfatitza, la qual cosa ens permet centrar-nos més en la història. Nolan, per això, sembla haver après i millorat encara més el seu estil, i ara ens trobem una pel·lícula rodada amb una tremenda energia des del començament, amb una narració més lineal que en la precedent però alhora més eficaç i reeixida, i no per això menys complexa. Les escenes d'acció ja no pateixen del muntatge atropellat de l'anterior, són més clares i per tant més espectaculars. Tot plegat crea un film d'inusual intensitat, emocionalment dur i molt espectacular. Una excel·lent pel·lícula.

9/10

Fitxa de la pel·lícula: www.imdb.com/title/tt0468569/

Kung Fu Panda

Som a ple estiu i arriba la cita anual d'animació de DreamWorks. Els principals competidors de Pixar ens tornen a demostrar el que ja sabíem, que tenen talent i mitjans en grans dosis, però també un cert grau de superficialitat en les seves propostes que els impedeix arribar al nivell de les obres de l'esmentada Pixar. Estem parlant de nivells de qualitat molt alts, per la qual cosa no pretenc criticar DreamWorks sinó tan sols donar una mica de prespectiva, com diria l'Anton Ego, el sever crític culinari de Ratatouille.

En aquesta nova obra trobem una història d'arts marcials situada a la Xina i protagonitzada com no per animals. Una història amb ínfules llegendàries ben trobada, adient per a oferir-la a un públic que busca espectacle, humor i emoció a parts iguals, Veurem des de llargues lluites espectacularment coregrafiades i animades a moments realment inspirats com la fuga del gran i perillós enemic de la seva presó unipersonal. Tot protagonitzat per una rica fauna de personatges, alguns dels quals estan un pèl desaprofitats però d'altres com la mestra tortuga o el panda protagonista, molt ben desenvolupats. Tècnicament a hores d'ara és difícil trobar res revolucionari en el món de l'animació per ordinador, tan sols dir que està duta a terme amb l'excel·lència habitual d'aquest tipus de produccions.

És, per tant, una pel·lícula que vindria a estar, per entendre'ns, al nivell d'un Ice Age. Estaríem parlant d'un grau de qualitat entre el d'una pel·lícula simpàtica però en el fons mediocre com Madagascar, i el de l'obra mestra habitual de Pixar. En definitiva, una cita molt agradable amb l'animació computeritzada que serveix de bon aperitiu mentre esperem impacients l'estrena propera de Wall-E.

7/10

Fitxa de la pel·lícula: www.imdb.com/title/tt0441773/

El Incidente

Aquesta és la nova pel·lícula de M. Night Shyamalan, conegut i singular director de El Sexto Sentido, El Protegido o Señales. Un director tan personal com eficaç en taquilla.

En la seva sisena incursió dins del terreny del cinema fantàstic opta per fer un film de terror relativament modest, amb certs tocs gore (tot i que no arriba al nivell sanguinolent de la recent La Niebla, amb la que guarda força punts en comú) i atmòsferes inquietants, especialitat de la casa. En aquesta ocasió, però, opta per un estil més àgil que en les seves anteriors pel·lícules, que solien ser narracions pausades, que anaven presentant poc a poc elements que d'alguna manera acabaven encaixant en finals sorprenents i suggerents.

En aquesta ocasió, en comparació, l'acció és lleugerament més trepidant. No perd, però, l'elegància visual i aquella capacitat per crear seqüències que d'alguna manera arriben i colpegen el subconscient, com per exemple quan filma els diferents suïcidis de personatges que es mostren al llarg de la pel·lícula.

No té més pretensions aquesta pel·lícula que entretenir, la història és senzilla i els personatges són suficientment humans perquè ens importin les seves peripècies i en cap moment no es carreguen les tintes dramàtiques fins al punt de saturar, la qual cosa és d'agrair.

6/10

Fitxa de la pel·lícula: www.imdb.com/title/tt0949731/

Los Cronocrímenes

Vet aquí un nou exponent del subgènere viatges en el temps. Com bé sol dir el crític Jordi Batlle Caminal, d'aquest subgènere sempre sorgeixen pel·lícules, com a mínim, entretingudes. Podem remuntar-nos a La máquina del tiempo (1960), o revisitar la ja clàssica i imprescindible trilogia de Regreso al futuro o algun exponent més nou com El Efecto Mariposa. No ens aburrirem ni un moment amb cap d'aquestes ni amb la que avui tractem.

La gràcia pot ser que es trobi en què la premisa bàsica d'aquestes pel·lícules provoca automàticament en la ment de cineastes i espectadors tot tipus de paradoxes i activa mecanismes que fan volar la imaginació i l'intel·lecte a tota màquina. A partir d'aquí, del que es tracta és de solucionar guions-trencaclosques, experiència que resulta del més gratificant per al públic i de ben segur que pels seus creadors.

És aquest el cas de Los Cronocrímenes, òpera prima del cineasta espanyol Nacho Vigalondo (nominat a l'Oscar fa uns anys per un dels seus curtmetratges), on trobem tots aquests elements en una pel·lícula molt modesta pel que fa a mitjans de producció, nombre de personatges o localitzacions, però alhora ambiciosa en imaginació, abast emocional i pols narratiu.

No es tracta de posar-se a analitzar fins a l'infinit les peces del trencaclosques en qüestió, sinó de deixar-se emportar i gaudir d'una pel·lícula enginyosament pensada i que compta amb personatges que, tot i superant les evidents limitacions en la direcció d'actors (em nego a pensar que Karra Elejalde hagi empitjorat tant com a actor d'un dia per l'altre), sobrepassen la pantalla i ens fan totalment partíceps de les seves reaccions davant els fets que se'ls presenten, clavant-nos a la butaca i fent-nos pensar en les conseqüències de les seves accions.

L'evident falta de pressupost i d'experiència se supleix amb les grans dosis d'entusiasme que el seu director i guionista ha posat en crear una bona història i presentar-nos-la eficaçment. Molt recomanable pels amants del gènere, ara cal esperar al remake americà que està per venir i que, si es fes bé, podria fàcilment corregir els defectes i conservar les virtuts de la versió original.

6/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0480669/

Antes Que El Diablo Sepa Que Has Muerto

Avui hem anat a veure aquesta pel·lícula del veterà director Sidney Lumet (del qual havia vist prèviament l'antiga i notable '12 Hombres Sin Piedad' en una de les sessions del mític i desaparegut programa del José Luís Garci).

Venia precedida per recomanacions i bones crítiques. És una pel·lícula d'aquelles en què un fet marca un punt i a part en la vida de nombrosos personatges (en aquest cas els membres d'una família i demés persones relacionades) i es descriuen les conseqüències destructives d'aquest fet, l'atracament a una joieria, així com les causes, a mode de trenca-closques espai-temporal.

És una pel·lícula dura, adulta, seca i sense concessions de cara al públic que vagi senzillament 'a passar una bona estona'. Presenta un bon treball tant dels actors com del director, però, mmm, la cosa no acaba de funcionar. La pel·lícula peca d'un excés de dramatisme en la trama, els personatges són creïbles però excessivament negatius i manca algun contrapunt que fagi més suportable la funció, alguna espurna d'humor o humanitat. El començament és prometedor, tens, i la premisa impactant, però a mesura que passa el metratge la trama deixa d'interessar poc a poc i esdevé paulatinament una acumulació de causes i conseqüències del que se'ns ha narrat al principi que semblen no desembocar en cap altre fet que realment tingui pes. Cap al final la trama torna a aixecar el vol, moment en què l'espectador ja està sumit en un estat depressiu dificilment recuperable.

He dit difícilment? Per sort, en acabar la funció els cinemes Icària-Yelmo han tingut l'amabilitat d'emetre per l'altaveu de la sala una bonica cançó d'estil country (amb reminiscències a Coyote Dax) que ha invertit hàbilment el pobre estat d'ànim en què ens trobàvem i estranyament hem sortit tot contents a l'assolejat carrer. Serà cosa dels contrastos.

5/10

Fitxa de la pel·lícula: http://www.imdb.com/title/tt0292963/